Compassió per a tu

El seu pare el pegava. El seu pare el va intentar escanyar. I ell no podia respirar. Dubto que encara pugui.

 No va poder jugar amb els altres nens, no el deixaven, pels ofecs. Però els mirava des de la porta de casa com marxaven corrent. La mare el cuidava ensenyant-lo a callar i ell va aprendre a dir mentides.

Amb 11 anys va deixar el poble blanc en un 600 ple de família i buit d'innocència. Barcelona. Acabar l'escola abans. Treballar. Per que a casa, sent 5 germans, no hi havia.
I al compàs de cada dia, va forjar una mesquina màscara. Orgullós, saberut, impassible.

Tant s'ha aferrat a sobreviure, que ha oblidat que és ser feliç. Sol i malalt, ha fet mal als innocents que com ell hem sigut nens.

He estat enfadada molt de temps, però ara, que tot això ho sé, l'entenc.


 Pobre home... pobre nen... pobre pare...

La soledad del tacto

Apenas si nos tocamos. Olvidamos las caricias deliciosas de unos dedos jugando con nuestro cuerpo, mientras nuestra piel es incapaz de conformarse con el tacto de la ropa cubriéndola. Despreciamos la sutileza de una mano amiga sobre nosotros, mientras añoramos en secreto su tacto. Y así, de a poquito, perdemos la noción de dónde acabamos nosotros y epieza el mundo.

Tocarnos es la forma que tenemos las personas de decirnos que existimos, que somos más que una mente, que nos gustamos, que no estamos solos. acariciarnos, besarnos, mordernos, hacernos cosquillas, es la forma más tierna de despertar nuestros sentidos, pero nos emperramos en aislar nuestros gestos, en no compartir un espacio común e íntimo. Mientras tanto, nuestro cuerpo se marchita y, al final del día, sentimos que aunque nos rodeen muchas personas, estamos solos.


Por eso te propongo (y me propongo) recordar la sensación de estar presente cuando unos brazos te rodean. Recordar el placer que causa la piel de otro rozando la tuya. Recordar y describir a alguien amado con el tacto...


Quizás así perdamos el miedo al contacto y podamos empezar a tocarnos más. Lo agradeceremos.

De repente

Poco a poco de las ramas cortadas vuelven a nacer pequeños brotes envueltos en vida. Callados y tímidos, extienden sus diminutas hojas al este sol que ya calienta. Los observo, sonrío y pienso en que, así como un día aparecieron donde creí que no volvería a ver crecer el verde; así se fue el invierno, sin avisar, en un susurro de viento.

lírica infantil

Todo quieto en un vibrante movimiento. no hay acción. Sólo un zumbido sordo y hacia adentro... Se acerca una implosión.

Tan lento es el gesto que apenas se puede observar. Tan rápido se mueve el tiempo, que por más que lo intento no lo puedo alcanzar. Y me pregunto dónde me encuentro, mientras sigo, en esta letanía de intentos, a cada paso perdiendo un poco más la ilusión, ganando un poco más de miedo y buscando perdón.

Ya no me entiendo, ni me encuentro y a penas si puedo. y me pregunto, es espejismo? es realidad? Mientras sigo esperando sin salir a luchar.

Sé que no se acaba el camino, que voy a seguir, pero no entiendo las lágrimas que se escapan sin mi.

De dónde puedo ya sacar las fuerzas, si ni siquiera los gritos al cielo tienen eco, si un vaso de agua se ha convertido en mar, si la calle es un desierto que no quiero atravesar. Ya no sé, y me pierdo en las sombras de lo que no es, las luces me ciegan y la pena, la pena se queda pegada a la piel.

Calitja a mitjanit...

No vull mirar enrere. Estic cansada de repasar escenes fosques que han deixat de tenir sentit. No vull tornar a mirar als ulls al dolor i que em torni una mirada burleta i guanyadora. No vull recordar, cabussar-me en records que ennuvolin els sentiments i entelin els meus ulls amb llàgrimes antigues.

Alhora, sento que en realitat no he deixat de mirar enrere i que, tot i que he intentat corre endevant, el pes mort del passat s'aferra a les meves cames i m'impedeix caminar... La mirada trista, el semblant seriós, els pocs somriures veritables, s'han instal·lat en mi d'una manera tan subtil, que ja no recordo com era el meu semblant abans, quan l'esperit se m'inflamava a onades de petites il·lusions. Ara m'he acostumat a no reconèixer-me al mirall, a respirar amb dificultat el fum anodí de la tristesa i de tant en tant despertar-me d'aquest sopor al ensumar algunes alegries llunyanes, pero es tan breu aquest parèntesi de dolçor, que de seguida se m'oblida i segueixo el meu cami mirant a terra...


Tot això em fa preguntar-me on sóc, on m'he quedat en realitat. Potser no vull oblidar del tot, potser el negar-me a recordar és el que em manté en aquesta situació. I a la vegada, començo a preguntar-me en veu alta, mentre miro al meu voltant, com s'ho fa la gent per moure's i aconseguir el que anhelen, d'on treuen la força per seguir endevant, per lluitar i aixecar-se, per no perdre l'esperança...

Jo no tinc moltes forces ja, tot i que sento com alguna cosa dins meu no em deixa llençar la tovallola. És a aquesta part a la que m'aferro amb força cada matí. Una mica més, em dic, una mica menys per arribar al lloc on no recordo ja que em dirigeixo.

Ell em diu que haig de tornar a mirar, potser aquest cop, de veritat. I perdonar i deixar enrere, sanar i oblidar. Potser si. Potser així pugui recuperar l'alegria i les ganes. Potser així, per fi em podré deslliurar dels records pesats i començar a respirar.

Encara tinc por, però sé que amb tu ho podré fer. I ben aviat riurem. De tot plegat, ens enriurem.

Un conte per princeses

"Necessito un mirall. Necessito un mirall polit,que em retorni la imatge real de mi mateixa" va xiuxiuejar en quant va ser-ne conscient.

Ho hauria dit abans si ho hagues sabut pronunciar amb claredat. Però no havia descobert l'engany fins a aquell moment.

La veritat és que no havia trobat un reflex fidel que li expliqués qui era ella.

Des de que va obrir els ulls al món que només va trobar superficies massa brutes com per mirar-se i descobrir el seu rostre. L'única imatge que rebia d'aquestes era la d'una figura monstruosa, que contrastava bastant amb la que ella observaba dels demés al seu voltant. Així va creixer creient que efectivament, ella era una figura deformada envoltada d'altres criatures perfectes, que la miraven amb despreci i una forçada compassió.

Però lluny d'acceptar aquesta aparença, en la seva innocència, va passar hores movent-se d'un espill gastat a un altre, intentant descobrir la mirada serena que creia que tenia realment, en alguna d'aquestes informes figueres que li retornaven el somriure. Movia els braços, ballava, feia ganyotes davant dels miralls trencats que l'envoltaven, intentant arrencar una imatge de gràcia de les seves àsperes superficies...

Però va ser en va, i poc a poc va anar perdent la seva força, va deixar d'intentar lluitar contra la imatge que rebia constantment, va creure que realment aquells vidres desgastats tenien raó. Va creure que era un monstre...

I així va començar a viure i a fer-se gran, amb el cap cot i la mirada baixa, amb por al ridícul, amb la sensació de voler ser invisible, de desaparèixer... Veia al seu voltant els ulls dels altres sobre el seu cos i tot estranyar-se de no fer-los por, pensava que en realitat es resistien, per educació, a mostrar-li el fàstic que la seva visió els produia. En el transcurs dels anys, de vegades no entenia per que alguns, fins i tot, l'estimaven i la tenien en compte. Assumia com a piadoses mentides qualsevol comentari sobre la seva persona, somrient cap endintre i preguntant-se "com és que no se n'adonen que sóc un monstre?". Passava els dies intentant fer el que se suposa que un èsser com ella havia de fer i alhora lamentant-se de no fer més, de no fer el que realment voldria fer...

Però viure creient que ets una cosa (per que durant molt de temps has rebut una imatge concreta de tu mateix) i sentint que ets una altre completament diferent es molt dur. Es molt pesat... I amb aquesta pesadesa, amb aquest neguit i tristor, els seus passos endavant poc a poc es van començar a fer molt lents. Cada dia més i més lents, tant, que va deixar de moure's, que ja no va avançar més. Que es va quedar quieta, sense saber realment perquè.

Al principi va pensar que ja estava bé, que ho mereixia, que essent un monstre com ella, el que era ridícul és que les coses li funcionessin bé, així que va seure a terra mentre les estacions li passessin per davant i es deixava vèncer per la seva creença i aparença. Va pensar que en realitat, estava fent el que s'esperava d'ella, molt poca cosa i mal feta i que complint tan bé amb la seva funció es sentiria molt millor que intentant actuar com una persona normal, amagant als demés la seva veritable condició.

Però, la veritat és que no va aconseguir sentir-se millor. Cada dia veia passar als demés pel seu costat, els veia caminar, moure's, parlar, somriure, plorar. Veia que aconseguien coses, les mateixes que ella molt abans havia aconseguit, i això que era un ésser malformat!

Així que va començar a observar i comparar. Va començar a mirar la forma dels seus braços, la de les seves cames, la del seu cap, la seva alçada, i fins i tot va palpar amb suavitat la seva cara... Alhora, va començar a observar les formes dels demés, els seus braços, cames, caps... I va veure que eren molt semblants als seus, tant semblants i diferents als que ella havia observat durant hores als espills opacs de la seva infància que no va poder més que preguntar-se: "I si en realitat el que vaig veure no era la meva imatge real? I si aquells reflexos monstruosos no eren més que el fruit dels miralls gastats que tenia al meu voltant? I si és així, como sóc? Qui sóc jo realment?".

En aquell moment, molt poc a poc, va començar a aixecar-se i a mirar al seu voltant, fascinada pel seu descobriment, per les noves possibilitats, per poder cercar la veritat.

Va somriure dolçament, i pensant en quin seria el seu aspecte veritable, va xiuxiuejar "Necessito un mirall. Necessito un mirall polit, que em retorni la imatge real de mi. Però aquest cop, penso fabricar-lo jo mateixa".

:)

Sempre hi ha un alè de Gràcia a l'ànima

Poques paraules i un somni. Això és l'unic que vull. Explicar les coses que s'amaguen, creixen, canvien en tots nosaltres. El que ens emociona i impacta, el que ens fa tremolar, preguntar-nos, respirar... Connectar amb allò simple i dolç que es troba al centre de cadascú i, com la brisa que porta perfums llunyans i coneguts, poder recordar-nos qui som realment.

Tocar l'ànima amb els sons de cada lletra pronunciada amb calma i sentit, és l'unic que vull. Que, xiuxiuejades, les paraules acariciïn els racons oblidats i presents, que despertin l'escalfor perdut en l'hivern de l'ànima adormida. Que recuperem el sentit d'allò important, que retornin les espurnes a la mirada, que oblidem el dolor.

Despullar el cos i el cor a paraules, abraçar-te entre un punt i un altre, això és el que vull. Descobrir-te que l'essència és ja present, recordar-nos que, en realitat, no cal res més. Somiar i poques paraules. I somiar sabent que el somni ja és real.