Va marxar silenciosament un dia de Setembre... Jo no ho vaig veure, però tot hi ser a quilòmetres, vaig sentir, com si fos allà, com exhalava el seu últim alè, vaig sentir el so del seu cos mentre s'estavellava contra el terra fred de la nostra habitació. Em vaig trencar per dintre en l'instant, al mig del carrer, estirant el braç com si l'hagués a acariciar, caient de genolls al centre de Berlín.
Ningú no m'ho va dir fins que vaig arribar. El vaig buscar a l'estació, però aquesta veu que m'acompanya calladament m'ho va xisclar. Ja no hi és. Ja no hi serà mai més. Singlotant pels carrers camino cap a casa, em callo i oblido que aquesta ciutat, la meva ciutat, ja no serà la nostra.
A l'habitació ja hi ets fred, blanquinós, de llavis amoratats i sol. Ningú vindrà a plorar-te, ningú ens coneix, ningú sap que tu i jo, un cop i molts, ens hem estimat.
Vaig trucar a la tarda, i a l'altre banda, un desconegut que no sabia de tu m'ho va anunciar...tan calmat... S'ha mort. I jo destrossada, plorant com mai per ningú, em retorçava dessitjant que aquell mal·leït estrany em tornés al meu estimat. On és? Qui ets? Per què? Silenci.
Per a què, Lorena? Per a què? Es va deixar morir de profunda pena. Però, però, però... Senyor! On hi rau, on, on, on, on? No ho sé. I les flors de la vidua, i jo? On puc deixar-les? Com li puc dir, que me l'estimo, on, que mai ningú com ell...
No el vam enterrar. Simplement, ja no existeix. Però, senyor! Tinc un ram per a ell, una bonica esquela, un petó rodó com un botó, i ara, i tot això? Ho sento molt, senyoreta, jo no el coneixia prou... Ho sento per vostè. Adéu. Adéu, adéu senyor.
I on et portaré les flors, amor? On et cantaré la nostra cançó? No tinc més que records que suren en el mar dels meus pensaments, però no tinc un lloc. On hi ets, amor?
Et necessito. Molt. I ara que han passat dies, giro cua, i agafo cada moment i m'el guardo en la capseta dels meus records de tu i jo. Oloro la teva olor arreu, et canto "like a star" en cada racó. I saps que penso? saps que realment lamento?
El que lamento, amor, és que mai vam viatjar, tu i jo, plegats.
T'estimo, Joan Miquel.