No vull veure a ningú avui. Em sento trista i pesada... fumo i entremig mastego algun gel. De vegades em perdo en mi mateixa... voldria sortir a fer un passeig... però no tinc diners per moure'm. La vida m'ha deixat tancada a casa avui. Potser perque faci neteja del meu espai, perque em senti i em mogui poc, per que no em comuniqui massa...

Quina sensació tan estranya...

Que bonic.

Avui he estat parlant amb en Kike després de molt de temps. I per primera vegada li he explicat com em sentia. Sense embuts, sense judicis, li he explicat com de trista estic per dintre, i he plorat la meva pèrdua com no ho havia fet abans. Fins i tot m'he sorprès a mi mateixa de com d'afectada estava.

Estic tan acostumada a amagar, a mentir, a fer bona cara davant el món, que fins i tot quan estic a soles m'enganyo dient que no passa res encara que em senti molt malament. 

Així he passat aquests dies. Somrient a tothom, sense poder explicar-li a ningú com em sento, com si no m'hagués afectat gens haver acabat una relació de tants anys. Però es clar... és la conseqüència final de les mentides... Si no has tingut cap relació a la vista dels altres, si molt pocs ho sabien, si era un secret... com pot ser que de sobte estigui tan afectada? Per què? es pregunten els qui em veuen, estranyats. Potser no era tan important, si ha estat amagada... com pot ser que de sobte li faci tant de mal?  

Durant molt de temps només una persona em coneixia veritablement. Era el custodi dels meus sentiments i de les meves pors, de les meves alegries veritables i de les meves angoixes. La resta de persones que m'envoltaven, titelles, possibles éssers de mala fe disposats a fer-me mal, poc entenedors de la poesia de la meva ànima... A ulls d'aquests havia d'amagar-me, no explicar, ni compartir... No fos cas que...

I d'aquesta manera em vaig anar tancant i amagant en el meu silenci, en el meu cau secret on tot era segur i estava protegit, l'únic lloc on, suposadament, podia ser jo mateixa. Amb aquestes idees al cap ("el món és perillós", "no expliquis res", "no comparteixis qui ets per que no ho entendran") em vaig anar desconnectant de la gent que m'envoltava, de dir certes coses o d'explicar com em sentia. Fins arribar a no ser capaç de comunicar-me amb mi mateixa, d'haver-me d'entendre'm a través d'un altre. 

Però s'ha acabat. El meu plor als ulls del meu amic, que m'ha escoltat i consolat, que m'ha abraçat i m'ha dit allò de que " encara que ara em faci mal, tot anirà bé". M'ha obert els ulls i el cor. Vull trencar el meu silenci. Compartir, com fa tothom, allò bo que porto a dintre, les meves experiències del dia a dia, els meus petits temors i alegries. Escoltar-me i permetre'm sentir el que sento realment sense por. És el primer pas que faig per començar a conèixer-me una mica millor, per connectar amb els demés i oferir-me a la vida. 

Com el col·leccionista d'art que exposa els seus tresors, entenent que no pot amagar-los a casa i que han de ser compartits, jo m'exposo i comparteixo... no pot ser que tantes coses bones segueixin amagades de la vista del demés. 

...

Fa gairebé una setmana que no escric... Aixi que poso en marxa el "fidelity" de Regina Spektor, m'encenc un cigarro a la llum de la meva lampareta de l'habitació, i em poso a escriure. Sento que el mal de cap que des de dijous tinc es mitiga poc a poc... serà el poder de la paraula. I ric a soles una mica.

He estat poc centrada en mi aquests dies. Em toca la pera descentrarme pels successos que la vida em regala, i sento que aquesta es l'oportunitat perfecta per recentrar-me i continuar amb la meva.
He descobert que ronden més persones amb visió pel món i això fa que tingui una mica menys de por i efectivament, que em despisto amb facilitat. Suposo que d'aqui ve el mal de cap. I com escribia un parell de línies més amunt, m'he adonat de que realment em distrec amb una mosca per tal de no pensar i fer la meva.

I quina és la meva? Centrarme en la feina, principalment. Confesso que em fa una por terrible seure devant de l'ordinador i posar-me a escriure sobre la kine. tan de bo els clients truquessin a la meva porta sense haver-me de moure del sofà. Però això no serà. Així que després d'un primer dia de feina no massa fructuosa (he aconseguit transcriure un text antic de kine que vaig escriure farà un any) sento que l'angoixa em puja per la gola. Ho noto. Com quan sabia que m'havia de posar a estudiar i passava dies donant voltes en comptes de seure i estudiar. Aquest cop crec que escolliré la mateixa estrategia que em va portar a aprovar els examens. Seure i no aixecar-me de la cadira. Per que, si faig una bona publicitat, tindré feina, segur. Aixi de simple.

Envolicada en aquesta sensació d'angoixa, em ve el cap el meu recurs més habitual. Trucar-lo. Explicar-li que no puc i escoltar els seus ànims fins que em calmi i poder dormir. Però no ho faré. I la temptació hi és.

Tot i que em sedueixin els vells costums, alguna cosa ha canviat dins meu. L'altre dia, mentre seia al xiri, després de desitjar que apareixés i adonar-me de que no ho faria, que la vida "no és una película de Hollywood" (ho anava escribint tot al meu diari mentre queia el sol) va creuarme un pensament per la ment "no volies soledat? No volies crear-te una vida? doncs gaudir d'una cervesa sola és una de les conseqüències". Doncs crec que això és el mateix.

Això no vol dir que no em senti sola. Que no m'agradaria parlar amb algú del tema, però... on han quedat els bons amics als que trucar quan necessito una mica de suport, a més de riure i fer unes cerveses? No els hi ha. Amb qui puc parlar amb sinceritat sense que em jutgi i em doni alguna cosa més que un consell per que puguem seguir xerrant de les seves ultimes aventures? Tampoc hi és.

Em fa gràcia i pena alhora. L'altra dia la Carla em va dir que necessitava dir-me que ella i el seu company estan a mig trencar. Jo la vaig consolar com vaig poder, però em va sorpendre la seva facilitat de parlar-me del seu problema, de demanar-me paraules d'ànim... I jo? A qui li he explicat jo que he trencat amb la meva parella després de set anys? A ningú que realment entengui el que significa i em doni una resposta sincera. Les meves amigues ho saben, i em van respondre amb un "bueno, coses que passen, segur que d'aqui a res tornareu o estaràs millor sola o...". Però de veritat no ho he parlat amb ningú. Em sembla tan injust haver-m'ho de menjar jo tota sola i posar bona cara quan conec a algú nou, quan el que necessito és que algú m'agafi entre els seus braços i em digui que li sap greu el que m'ha passat, que si necessito alguna cosa...

Tan aprop de casa, tan lluny d'aqui

Soc devant de la que va ser casa (seva/meva/nostra? No ho sabria dir...) un cop, a VNG. La miro i no se que pensar. Voldria tornar a entrar? Voldria tornar a estar aqui, al sofa, veient com cuina, al balcó? No ho se... L'unic que se es que ens vam estimar molt aqui, que l'estimava amb tot el cor, fins i tot amb la por que omplia també aquest petit múscul. Però aixo va ser fa tantde temps...

La veritat es que mentre pujava en tren fins aqui m'ha assaltat la pregunta dins el cap, com en una emboscada, sense demanar permís, sacsejant la meva petita pau. "Per que pujes, alla?". "Per nar a la platja!" li he contestat amb celeritat. "però, també hi ha platja a barcelona". La seva resposta m'ha deixat estorada i el meu cos s'ha posat rigid al seient per un instant... Pero he preferit ser sincera amb ella, amb aquesta veu que em questionava. "Però es que alla em sento com a casa... Sento que el paissatge m'estima, que reconec els llocs i potser ells tambe em reconeixen. Aqui he estat molt feliç. I es possible que vingui aqui per poder-lo veure. Per si hi és. Per si ens veiem a la platja, o el trobo al xiringuito. Per fer-li una abraçada si entra al 2 mentre estigui alla fent una canya. Per fer-li un petò si s'estira al meu costat a la platja". "Perque quan soc aqui recordo perque l'estimava".

Perque l'estic esperant, a la porta de casa...

Primavera Que No Llega... Y Palabras Que Se Esconden

Las noches son la peor parte del dia... No consigo meterme en la cama y paso horas mirando embobada la tele o leyendo hasta que el cuerpo dice basta. Entonces me deslizo pesadamente entre las sábanas y vuelve a empezar la cabeza a darme vueltas. Y si llamo? Para decir... qué? Es curioso como puede añorarse a alguien y a la vez no saber cómo acercarse, cómo solucionar la situación.

Por supuesto, me hubiese gustado que las cosas fueran de otra manera, pero me doy cuenta de estoy demasiado cansada para continuar con el mismo cuento y para volver a intentarlo una vez más. Ya no siento que quiera seguir a su lado, aunque le siga queriendo, aunque le siga echando de menos en estas noches de calor.

La verdad es que me gustaría hablar con él. Hay tantas cosas que me gustaría decirle. Aunque quizás no volviésemos juntos, me gustaría decirle que me he equivocado en muchas cosas, que he sido cobarde y que no he estado ahí. Me gustaría darle las gracias por su amor y su presencia, por hacerme sentir segura cuando me sentía asustada, por su forma se ayudarme a ser mejor. Quisiera decirle que me siento muy triste porque haya acabado. Por no conseguirlo juntos. Por no habernos comprendido.

Es tan triste que tanto amor se haya perdido...

Pero no me siento con fuerzas para coger el teléfono y marcar su número. No me siento con fuerzas para oír su voz de nuevo y sentir que en realidad, no sé porqué estoy llamando. No tengo fuerzas para aguantar el silencio en la línea que seguiría al "Hola". Para qué, me decía... Para qué vamos a hablar, para qué vamos a vernos de nuevo? Para sentarnos en una terraza y preguntarnos que tal, como si fuésemos conocidos que no saben muy bien que decirse?

La tentación es tan grande... Y el sinsentido mayor.


Pero sé que quiero que esté en mi vida, estar en la suya, porque el cariño que le tengo, la conexión que existe, va más allá de cualquier relación íntima que hayamos tenido...


Quizás, a estas horas, lo mejor que puedo hacer es intentar domir. Masticar los sueños pesados repletos de caras desconocidas y despertarme mañana de nuevo con la sensación de que algo me falta. Espero que pronto acabe esta tétrica danza nocturna y que los pensamientos se ordenen, la vida siga y consiga la  fuerza para llamar. Aunque sea para decir "hola".

Tan tristemente confusos...

Me peleo con la almohada, el calor y mis pensamientos. Ahora que empezaba a escribir lo que quiero hacer con mi vida, emerge toda la rabia e impotencia como los géisers calientes en medio del hielo.
A mi cabeza vienen palabras que no he dicho y debería, sentencias que he escuchado y no quiero ejecutar, peleas sin sentido y de fondo la sensación de que, en ciertos momentos, he perdido el tiempo.

No quiero ser la mala de la película. Lo he escuchado muchas veces y me lo intentado repetir (en vez de plantearme, de una puta vez por mi misma, qué hay de verdad en eso que me hace tan terrible), pero no funciona.

Empiezo a pensar que hay algo que no me encaja, que no puede ser que todo lo malo esté en un lado de la relación y todo lo bueno en el otro. De la misma fuente he aprendido que lo que uno hace en un lado del espejo es lo que se está ejecutando de forma simetrica en el otro lado, por lo que me pregunto cuales son las cosas que me han hecho saltar del trasanlántico a pesar de poder ahogarme en medio del mar.

Comienzo a saber cuales son. Comienzo a sentirme valiente para escribir sobre ellas.  Y me hacen pensar en el otro de la misma forma que él piensa en mi.
 Pero lo que me hace hervir la sangre es que parece que yo no puedo quejarme, por que lo "hechos" demuestran que yo soy la mala. Parece que yo siempre estoy equivocada, que yo no se pensar por mi misma, que haga o diga lo que sea estará mal. Es una forma muy sutil de quitarle a alguien la seguridad en si mismo... Tan sutil que dejará de pensar por si mismo, dejará de tomar decisiones, dejará de hacer o decir nada en contra de "el que sí sabe de la vida", no discutirá las razones del otro, ni las cuestionará y si se va, volverá, porque supuestamente sin él no puede (no sabe) vivir.

Parece que yo no pueda decir, "he visto los hechos también, y sabes, no me gustan. No me gusta la forma en que se han alargado las cosas, sobretodo si no tenian sentido. Pero lo que me duele profundamente es que no tengan sentido. Lo que me puede hacer pensar que eres mala persona es que cuando te he hablado de darle sentido tu no has querido, no me has dado la oportunidad de pensar en un posible futuro juntos. He necesitado un nombre y no lo he tenido he necesitado algo real y no ha existido. He necesitado un horizonte y tu no me lo has dado. Estoy cansada de no saber, de no poder confiar, de no dar porque siento que no vale la pena". Porque yo también he estado esperando algo durane años. Algo más que el espejismo de una relación que para el resto del mundo nunca ha existido. Porque merezco poder decirle al mundo que quiero a alguien y dejar de pensar que debo avergonzarme de lo que he tenido.  Todo esto, parece ser que no puedo decirlo. Pero esta vez, lo digo.

Y empiezo a pensar, con el corazón más calmado (aunque muy enfadada aún), que en realidad ninguno de los dos es malo. Que cada uno tiene una parte de responsabilidad en el fallo de esta relación. Que cada uno ha mirado hacia su lado y que al otro le ha dado lo que ha podido, como ha podido, para conseguir lo que en el fondo estaba anhelando. Tan confusos como cantaba Joaquín Sabina en "Ruido".

Ella le pidió que la llevara al fin del mundo,
Él puso a su nombre todas las olas del mar
(...)
Ella quiso barcos y él no supo que pescar.
Y al final numeros rojos
en la cuenta del olvido,
y hubo tanto ruido
que al final llegó el final.
(...)
Y con tanto ruido
no escucharon el final.

Él le dió su amor para poder conseguir a la mujer. Ella no fue su mujer porque no pudo conseguir ser su pareja. Él no fue su pareja porque ella no era la mujer. Y ella dejó de darle su amor...




Tan tristemente confusos...

Turn me on

Encara no sé massa bé que fer amb la meva vida a partir d'ara. Sento por i estic nerviosa. El cos em tremola en l'aparent quietud dels dies buits de projectes, mentre la ment bull sense acabar de coure cap idea lluminosa.

No sé que fer... Miro al meu voltant i repasso tot el que hauria de fer. Buscar feina, trucar als meus amics, escriure, endreçar i llençar, trobar-te a faltar. Pero no em moc. Em sento entre culpable i expectant, esperant que alguna cosa succeeixi que canviï els sentiments que m'envaeixen. Però no hi ha moviment, ni ràbia que l'iniciï. Només un bàlsam que recobreix la meva ànima i les meves il·lusions, endormiscant-les.

Com puc sortir d'aquí?, em pregunto i et pregunto des de la distància. Però aquest cop, les meves paraules retornen amb un eco sord... no hi ha resposta.

Sincerament, no sé com manegar les emocions que m'envaeixen, com controlar al meu cap i les seves veus decebedores... I tristament  ric recordant que algú em va dir que de seguida oblidaria i seguiria endavant, com si d'una dona feta de gel estigués parlant... però ara mateix em sento com una estàtua de sal, paralitzada al mirar enrere, cremant-se al sol dels dies càlids i silenciosos.

 No, no oblido tant fàcilment, és més, tinc la sensació que durant el temps passat no vaig construir res a que pugui agafar-me ara i miro enrere sense mirar, buscant ... no tinc un projecte interessant en marxa, no tinc amics fidels que em truquin per sortir, no tinc una afició cultivada, no tinc una feina que m'ajudi a seguir... Només una persona que ja no hi és, a qui no he sabut estimar ni comprendre, amb qui no he construït més que moments en els que l'altre s'esborrava... I la meva imatge davant el mirall, que em retorna una mirada trista i perduda, que no sap ben bé com ha arribat aquí després de tant de temps.

És cert. No he construït res... i pel camí fins al dia d'avui, sento que he perdut, no només oportunitats per ser feliç, si no l'alegria de viure, l'empenta que tenia, l'amor als demés... potser si que sóc de gel... i tot i que desitjo amb tota la meva ànima posar-me al sol i desfer-me d'aquesta gebre que recobreix el cor, la veritat és que no sé com podré fer-ho...

no sé com podré fer-ho sola...

No se puede dedicar el alma a acumular intentos...

He escrit 5 entrades, que no he publicat, abans d'aquesta. En elles he intentat escriure què sento, m'he preguntat per què m'envaeix una buidor freda després de passar-me dies plorant en silenci i amagada des de la distància, he demanat perdó, he buscat les paraules per dir-te que t'estimo.

Al final m'he adonat, que l'únic que volia és que sabessis que penso en tu, que et porto a dins i que no sé que fer. No sé si trucar-te o deixar-ho estar, si demanar perdó i fustigar-me o ser amable amb mi i dir-me que ho he intentat fer de la millor manera possible. No sé si sentir-me fatal, si fer-me l'orgullosa davant teu, si tornar...

Em sento tan vulnerable, que les llàgrimes que cauen per fi tenen un no sé què infantil, un somiqueig suau, però profund... Em sento tan petita, intento fer-me la forta, no pensar o repassar els fets perque no puguis tornar-me a assenyalar les ferides...

Aviat, potser demà, començaré a fer balanç, a entendre el com i per què de tot plegat. Però ara, aquesta nit, no sé quin és el proper pas. Només sé que et noto molt a prop...

Compassió per a tu

El seu pare el pegava. El seu pare el va intentar escanyar. I ell no podia respirar. Dubto que encara pugui.

 No va poder jugar amb els altres nens, no el deixaven, pels ofecs. Però els mirava des de la porta de casa com marxaven corrent. La mare el cuidava ensenyant-lo a callar i ell va aprendre a dir mentides.

Amb 11 anys va deixar el poble blanc en un 600 ple de família i buit d'innocència. Barcelona. Acabar l'escola abans. Treballar. Per que a casa, sent 5 germans, no hi havia.
I al compàs de cada dia, va forjar una mesquina màscara. Orgullós, saberut, impassible.

Tant s'ha aferrat a sobreviure, que ha oblidat que és ser feliç. Sol i malalt, ha fet mal als innocents que com ell hem sigut nens.

He estat enfadada molt de temps, però ara, que tot això ho sé, l'entenc.


 Pobre home... pobre nen... pobre pare...

La soledad del tacto

Apenas si nos tocamos. Olvidamos las caricias deliciosas de unos dedos jugando con nuestro cuerpo, mientras nuestra piel es incapaz de conformarse con el tacto de la ropa cubriéndola. Despreciamos la sutileza de una mano amiga sobre nosotros, mientras añoramos en secreto su tacto. Y así, de a poquito, perdemos la noción de dónde acabamos nosotros y epieza el mundo.

Tocarnos es la forma que tenemos las personas de decirnos que existimos, que somos más que una mente, que nos gustamos, que no estamos solos. acariciarnos, besarnos, mordernos, hacernos cosquillas, es la forma más tierna de despertar nuestros sentidos, pero nos emperramos en aislar nuestros gestos, en no compartir un espacio común e íntimo. Mientras tanto, nuestro cuerpo se marchita y, al final del día, sentimos que aunque nos rodeen muchas personas, estamos solos.


Por eso te propongo (y me propongo) recordar la sensación de estar presente cuando unos brazos te rodean. Recordar el placer que causa la piel de otro rozando la tuya. Recordar y describir a alguien amado con el tacto...


Quizás así perdamos el miedo al contacto y podamos empezar a tocarnos más. Lo agradeceremos.

De repente

Poco a poco de las ramas cortadas vuelven a nacer pequeños brotes envueltos en vida. Callados y tímidos, extienden sus diminutas hojas al este sol que ya calienta. Los observo, sonrío y pienso en que, así como un día aparecieron donde creí que no volvería a ver crecer el verde; así se fue el invierno, sin avisar, en un susurro de viento.

lírica infantil

Todo quieto en un vibrante movimiento. no hay acción. Sólo un zumbido sordo y hacia adentro... Se acerca una implosión.

Tan lento es el gesto que apenas se puede observar. Tan rápido se mueve el tiempo, que por más que lo intento no lo puedo alcanzar. Y me pregunto dónde me encuentro, mientras sigo, en esta letanía de intentos, a cada paso perdiendo un poco más la ilusión, ganando un poco más de miedo y buscando perdón.

Ya no me entiendo, ni me encuentro y a penas si puedo. y me pregunto, es espejismo? es realidad? Mientras sigo esperando sin salir a luchar.

Sé que no se acaba el camino, que voy a seguir, pero no entiendo las lágrimas que se escapan sin mi.

De dónde puedo ya sacar las fuerzas, si ni siquiera los gritos al cielo tienen eco, si un vaso de agua se ha convertido en mar, si la calle es un desierto que no quiero atravesar. Ya no sé, y me pierdo en las sombras de lo que no es, las luces me ciegan y la pena, la pena se queda pegada a la piel.

Calitja a mitjanit...

No vull mirar enrere. Estic cansada de repasar escenes fosques que han deixat de tenir sentit. No vull tornar a mirar als ulls al dolor i que em torni una mirada burleta i guanyadora. No vull recordar, cabussar-me en records que ennuvolin els sentiments i entelin els meus ulls amb llàgrimes antigues.

Alhora, sento que en realitat no he deixat de mirar enrere i que, tot i que he intentat corre endevant, el pes mort del passat s'aferra a les meves cames i m'impedeix caminar... La mirada trista, el semblant seriós, els pocs somriures veritables, s'han instal·lat en mi d'una manera tan subtil, que ja no recordo com era el meu semblant abans, quan l'esperit se m'inflamava a onades de petites il·lusions. Ara m'he acostumat a no reconèixer-me al mirall, a respirar amb dificultat el fum anodí de la tristesa i de tant en tant despertar-me d'aquest sopor al ensumar algunes alegries llunyanes, pero es tan breu aquest parèntesi de dolçor, que de seguida se m'oblida i segueixo el meu cami mirant a terra...


Tot això em fa preguntar-me on sóc, on m'he quedat en realitat. Potser no vull oblidar del tot, potser el negar-me a recordar és el que em manté en aquesta situació. I a la vegada, començo a preguntar-me en veu alta, mentre miro al meu voltant, com s'ho fa la gent per moure's i aconseguir el que anhelen, d'on treuen la força per seguir endevant, per lluitar i aixecar-se, per no perdre l'esperança...

Jo no tinc moltes forces ja, tot i que sento com alguna cosa dins meu no em deixa llençar la tovallola. És a aquesta part a la que m'aferro amb força cada matí. Una mica més, em dic, una mica menys per arribar al lloc on no recordo ja que em dirigeixo.

Ell em diu que haig de tornar a mirar, potser aquest cop, de veritat. I perdonar i deixar enrere, sanar i oblidar. Potser si. Potser així pugui recuperar l'alegria i les ganes. Potser així, per fi em podré deslliurar dels records pesats i començar a respirar.

Encara tinc por, però sé que amb tu ho podré fer. I ben aviat riurem. De tot plegat, ens enriurem.

Un conte per princeses

"Necessito un mirall. Necessito un mirall polit,que em retorni la imatge real de mi mateixa" va xiuxiuejar en quant va ser-ne conscient.

Ho hauria dit abans si ho hagues sabut pronunciar amb claredat. Però no havia descobert l'engany fins a aquell moment.

La veritat és que no havia trobat un reflex fidel que li expliqués qui era ella.

Des de que va obrir els ulls al món que només va trobar superficies massa brutes com per mirar-se i descobrir el seu rostre. L'única imatge que rebia d'aquestes era la d'una figura monstruosa, que contrastava bastant amb la que ella observaba dels demés al seu voltant. Així va creixer creient que efectivament, ella era una figura deformada envoltada d'altres criatures perfectes, que la miraven amb despreci i una forçada compassió.

Però lluny d'acceptar aquesta aparença, en la seva innocència, va passar hores movent-se d'un espill gastat a un altre, intentant descobrir la mirada serena que creia que tenia realment, en alguna d'aquestes informes figueres que li retornaven el somriure. Movia els braços, ballava, feia ganyotes davant dels miralls trencats que l'envoltaven, intentant arrencar una imatge de gràcia de les seves àsperes superficies...

Però va ser en va, i poc a poc va anar perdent la seva força, va deixar d'intentar lluitar contra la imatge que rebia constantment, va creure que realment aquells vidres desgastats tenien raó. Va creure que era un monstre...

I així va començar a viure i a fer-se gran, amb el cap cot i la mirada baixa, amb por al ridícul, amb la sensació de voler ser invisible, de desaparèixer... Veia al seu voltant els ulls dels altres sobre el seu cos i tot estranyar-se de no fer-los por, pensava que en realitat es resistien, per educació, a mostrar-li el fàstic que la seva visió els produia. En el transcurs dels anys, de vegades no entenia per que alguns, fins i tot, l'estimaven i la tenien en compte. Assumia com a piadoses mentides qualsevol comentari sobre la seva persona, somrient cap endintre i preguntant-se "com és que no se n'adonen que sóc un monstre?". Passava els dies intentant fer el que se suposa que un èsser com ella havia de fer i alhora lamentant-se de no fer més, de no fer el que realment voldria fer...

Però viure creient que ets una cosa (per que durant molt de temps has rebut una imatge concreta de tu mateix) i sentint que ets una altre completament diferent es molt dur. Es molt pesat... I amb aquesta pesadesa, amb aquest neguit i tristor, els seus passos endavant poc a poc es van començar a fer molt lents. Cada dia més i més lents, tant, que va deixar de moure's, que ja no va avançar més. Que es va quedar quieta, sense saber realment perquè.

Al principi va pensar que ja estava bé, que ho mereixia, que essent un monstre com ella, el que era ridícul és que les coses li funcionessin bé, així que va seure a terra mentre les estacions li passessin per davant i es deixava vèncer per la seva creença i aparença. Va pensar que en realitat, estava fent el que s'esperava d'ella, molt poca cosa i mal feta i que complint tan bé amb la seva funció es sentiria molt millor que intentant actuar com una persona normal, amagant als demés la seva veritable condició.

Però, la veritat és que no va aconseguir sentir-se millor. Cada dia veia passar als demés pel seu costat, els veia caminar, moure's, parlar, somriure, plorar. Veia que aconseguien coses, les mateixes que ella molt abans havia aconseguit, i això que era un ésser malformat!

Així que va començar a observar i comparar. Va començar a mirar la forma dels seus braços, la de les seves cames, la del seu cap, la seva alçada, i fins i tot va palpar amb suavitat la seva cara... Alhora, va començar a observar les formes dels demés, els seus braços, cames, caps... I va veure que eren molt semblants als seus, tant semblants i diferents als que ella havia observat durant hores als espills opacs de la seva infància que no va poder més que preguntar-se: "I si en realitat el que vaig veure no era la meva imatge real? I si aquells reflexos monstruosos no eren més que el fruit dels miralls gastats que tenia al meu voltant? I si és així, como sóc? Qui sóc jo realment?".

En aquell moment, molt poc a poc, va començar a aixecar-se i a mirar al seu voltant, fascinada pel seu descobriment, per les noves possibilitats, per poder cercar la veritat.

Va somriure dolçament, i pensant en quin seria el seu aspecte veritable, va xiuxiuejar "Necessito un mirall. Necessito un mirall polit, que em retorni la imatge real de mi. Però aquest cop, penso fabricar-lo jo mateixa".

:)

Sempre hi ha un alè de Gràcia a l'ànima

Poques paraules i un somni. Això és l'unic que vull. Explicar les coses que s'amaguen, creixen, canvien en tots nosaltres. El que ens emociona i impacta, el que ens fa tremolar, preguntar-nos, respirar... Connectar amb allò simple i dolç que es troba al centre de cadascú i, com la brisa que porta perfums llunyans i coneguts, poder recordar-nos qui som realment.

Tocar l'ànima amb els sons de cada lletra pronunciada amb calma i sentit, és l'unic que vull. Que, xiuxiuejades, les paraules acariciïn els racons oblidats i presents, que despertin l'escalfor perdut en l'hivern de l'ànima adormida. Que recuperem el sentit d'allò important, que retornin les espurnes a la mirada, que oblidem el dolor.

Despullar el cos i el cor a paraules, abraçar-te entre un punt i un altre, això és el que vull. Descobrir-te que l'essència és ja present, recordar-nos que, en realitat, no cal res més. Somiar i poques paraules. I somiar sabent que el somni ja és real.

Confiar

Comentan que el pelo me queda genial, que mis ojos verdes se ven mucho más enmarcados en este tono fuego. Nos reímos y añaden que en realidad, haga lo que haga con mi pelo me va a quedar genial. Yo asiento, agradezco, pero en el fondo no los creo.

Más allá, un buen amigo alaba mi voz después de oirme cantar algo de Melody Gardot mientras preparo algo de picar en la cocina. Le entono en coña un poco de "Someone Like You" de Adele, y aunque me propone grabar la pieza en su estudio de música, pienso que simplemente se está riendo de mi, que quién va a querer oirme lanzando cuatro notas al aire...

Para mis amigas soy la que experimenta, tiene un estilo especial, sabe captar las tendencias y aplicarlar. Me felicitan siempre que les muestro alguna prenda que he desteñido, transformado y reconvertido. Me piden que les haga piezas para ellas... Pero yo evito comprometerme, creo que en realidad piensan que soy una fracadasa que no tiene para comprar lo último en las tiendas y se lo tiene que fabricar...

Fuera de mi círculo más íntimo me han dicho que soy una buena profesional en mi trabajo, que se escuchar y acompañar a los que sufren... que seré una buena médico... Pero en esos momentos, como en todos los demás, creo que no es cierto, sonrío nerviosa e intento huír de los cumplidos sinceros.

Repasando todos estos momentos me doy cuenta de la imagen que tengo de mi, distorsionada y pequeña, empañada y borrosa... Me miro y no veo esa luz que dicen que desprendo, no encuentro la alegría que despierto en los demás, no encuentro todo eso bueno que me dicen que tengo...

Y entonces pienso en K, quién me dijo una vez "Si hubieses tenido una infancia normal, si te hubiesen querido un poco más, si te hubiesen dicho lo mucho que vales, ahora estarías allí dónde quisieras, siendo la mejor. Porque lo eres. Tienes mucho que ofrecer".

Puedo decir que desde ese día confío un poco más en mi y en el feed back positivo que cada ía recibo de los demás. Estoy trabajando cada día para que mis temores se desvanezcan y crezcan mi fuerza, mis ganas, y la imagen de mi misma se haga clara y real. Estoy cerca de encontrar mi voz y sé que en cuanto lo haga, nada podrá pararme.


Muchas gracias.



PD: por aquello de las casualidades, acabando de escribir el post ha empezado a sonar en el reproductor "In my eyes" de Milk inc. La vida, que como siempre es muy graciosa... http://www.youtube.com/watch?v=EPIuYd78rT8