Que bonic.

Avui he estat parlant amb en Kike després de molt de temps. I per primera vegada li he explicat com em sentia. Sense embuts, sense judicis, li he explicat com de trista estic per dintre, i he plorat la meva pèrdua com no ho havia fet abans. Fins i tot m'he sorprès a mi mateixa de com d'afectada estava.

Estic tan acostumada a amagar, a mentir, a fer bona cara davant el món, que fins i tot quan estic a soles m'enganyo dient que no passa res encara que em senti molt malament. 

Així he passat aquests dies. Somrient a tothom, sense poder explicar-li a ningú com em sento, com si no m'hagués afectat gens haver acabat una relació de tants anys. Però es clar... és la conseqüència final de les mentides... Si no has tingut cap relació a la vista dels altres, si molt pocs ho sabien, si era un secret... com pot ser que de sobte estigui tan afectada? Per què? es pregunten els qui em veuen, estranyats. Potser no era tan important, si ha estat amagada... com pot ser que de sobte li faci tant de mal?  

Durant molt de temps només una persona em coneixia veritablement. Era el custodi dels meus sentiments i de les meves pors, de les meves alegries veritables i de les meves angoixes. La resta de persones que m'envoltaven, titelles, possibles éssers de mala fe disposats a fer-me mal, poc entenedors de la poesia de la meva ànima... A ulls d'aquests havia d'amagar-me, no explicar, ni compartir... No fos cas que...

I d'aquesta manera em vaig anar tancant i amagant en el meu silenci, en el meu cau secret on tot era segur i estava protegit, l'únic lloc on, suposadament, podia ser jo mateixa. Amb aquestes idees al cap ("el món és perillós", "no expliquis res", "no comparteixis qui ets per que no ho entendran") em vaig anar desconnectant de la gent que m'envoltava, de dir certes coses o d'explicar com em sentia. Fins arribar a no ser capaç de comunicar-me amb mi mateixa, d'haver-me d'entendre'm a través d'un altre. 

Però s'ha acabat. El meu plor als ulls del meu amic, que m'ha escoltat i consolat, que m'ha abraçat i m'ha dit allò de que " encara que ara em faci mal, tot anirà bé". M'ha obert els ulls i el cor. Vull trencar el meu silenci. Compartir, com fa tothom, allò bo que porto a dintre, les meves experiències del dia a dia, els meus petits temors i alegries. Escoltar-me i permetre'm sentir el que sento realment sense por. És el primer pas que faig per començar a conèixer-me una mica millor, per connectar amb els demés i oferir-me a la vida. 

Com el col·leccionista d'art que exposa els seus tresors, entenent que no pot amagar-los a casa i que han de ser compartits, jo m'exposo i comparteixo... no pot ser que tantes coses bones segueixin amagades de la vista del demés.