De vegades em pregunto com es que podem ser tan complexes. Que allò que creiem que ens fa més il·lusió és el que més ens aterra. No és il·lògic fugir del que somiem, no voler aconseguir el que desitgem?
A les portes de fer un pas cap endavant i apropar-me una mica més a la meta, el cos em demana que tiri cap enrere, i em pregunto si seguir és el que realment vull, per que no té sentit no lluitar pel que crec que és important per a mi.
Es esgotador sentir-se confosa. Els pensaments es barregen sense sentit, la claredat arriba de tant en tant i s'allunya massa ràpid com per poder-me impregnar d'ella i els dies segueixen un rere l'altre mentre intento agafar-los amb les mans i sacsejar-los per si ells tenen amagada la resposta que busco.
Voldria parar. Apagar-me una estona. Desconnectar i en el silenci poder recuperar la veu que un dia em va dir qui era jo.
No sé que fer. Seguir? Deixar-ho? Aprendre a continuar sense fer-me tant de mal seria potser la millor opció. Però, com? Ara fa massa temps que dono voltes al mateix, que els dies acaben amb una sensació pesada que se m'enganxa al cos com per pensar amb claredat... Ara el que realment necessito és pau. Una mica de pau a l'esperit.
