Però he aprés la lliçó. Que profunditat no és igual a intensitat. Que hi ha racons d'una que és millor no compartir, per molt important/estreta/intensa que es cregui que és una relació. Sobretot quan aquesta està associada a la brevetat.
I és agradablement sorprenent com alhora descobreixo on radica la meva por a ser descoberta. Que normals intentem aparentar ser en el dia a dia que ens atrapa!. Quanta por a esser classificats com a estranys i rars pels nostres costums i compulsions! Quina vergonya sentir-se conegut per les nostres preocupacions, pors i anhels! Com si ser anodinament normal i previsible fos una virtut. Com si no sentir agitació a l'esperit ni inquietud a l'ànima fos un regal
dels Déus.
Doncs ho lamento. Jo sóc complexa a estones i simple d'altres. Sento, tinc mals de cap i alegries, preguntes sense resposta aparent i solucions a problemes que encara no conec. Escric sobre el que em colpeja l'ànima i sobre el que la fa vibrar. M'emprenyo i celebro, m'enamoro i pateixo. Sóc petita i gran alhora, estranya i comú, aburrida i estimulant. I no m'enpenedeixo.
És per això que decideixo tornar escriure sobre el que em sobta i embaladeix, sobre el que em confon i em fascina. Sense més excusa que és això i poques coses més el que em fa qui sóc. I acceptar-ho és el que el que em fa un xic més completa. És el que em fa sentir sencera. Per que l'autenticitat és el millor tresor que tinc, i que tots tenim.
