El seu pare el pegava. El seu pare el va intentar escanyar. I ell no podia respirar. Dubto que encara pugui.
No va poder jugar amb els altres nens, no el deixaven, pels ofecs. Però els mirava des de la porta de casa com marxaven corrent. La mare el cuidava ensenyant-lo a callar i ell va aprendre a dir mentides.
Amb 11 anys va deixar el poble blanc en un 600 ple de família i buit d'innocència. Barcelona. Acabar l'escola abans. Treballar. Per que a casa, sent 5 germans, no hi havia.
I al compàs de cada dia, va forjar una mesquina màscara. Orgullós, saberut, impassible.
Tant s'ha aferrat a sobreviure, que ha oblidat que és ser feliç. Sol i malalt, ha fet mal als innocents que com ell hem sigut nens.
He estat enfadada molt de temps, però ara, que tot això ho sé, l'entenc.
Pobre home... pobre nen... pobre pare...
