Bye and Hi!

Bé... Això ja s'acaba.. Bye, bye, 2010! Ara que les ungles ja estàn pintades, el vestit preparat i el raïm a la nevera, només em queda agrair a aquest meravellós any tots els regals que m'ha portat:

Començant per la meva meravellosa beca d'estudis, bones i noves amigues, moltes festes, retrobades, coneixements nous, oportunitats, alegries i alguna (però poques!) tristeses, acabar 1r de medicina i començar 2n, feina a l'hospital, el meu viatge, reconciliar-me amb tu i adonar-me de com n'ets d'important a la meva vida, reconciliar-me amb mi mateixa... Fer-me gran, en definitiva! No només per guanyar un any més, si no per conèixer-me més a mi mateixa. Per reconstruir principis i deixar enrere pors. Per tornar-me a enamorar, per deixar anar el que ja no necessito. Per ser jo mateixa.

És per això que vull donar-te les gràcies 2010. Per que cada dia ha estat un regal meravellós.

I com rebo el 2011?

Amb els braços oberts!

Amb molts desitjos i esperances. Amb alegria i il·lusió. Plena de projectes nous, d'aventures, de somnis i de ganes de viure cada dia com un regal esperant-me a que l'obri.

Tinc tantes ganes de Viure'l. Sé que aquest any, serà el meu any!! Quina alegria!!!

Així que gràcies 2010, que ja marxes. Gàcies 2011 que arribes!

No puc més que dir, Gràcies, Gràcies, Gràcies!!! I Bon Any Nou!!!

Feta per ser estimada

Feta per ser estimada. Això és. No demano massa més. Només amor, amor i amor. Del tendre, de l'autèntic, del no contaminat ni retorçat. Amor d'aquell gran, que és dona amb els braços oberts i no demana res. Aquell amor compartit i mutu, profund i sincer. Amor ple de carinyo, de ganes de crear i fer crèixer. Amor del veritable.

I potser perque l'he sentit durant tant de temps, que l'enyoro tant (que t'enyoro tant) i el reclamo a viva veu. No em conformo amb menys.

He aprés que les engrunes de petites mentides que semblen amor no m'alimenten. Que em deixen insatisfeta i amb gana dallò veritable.

Es per això cel meu que jo ho vull tot amb tu. Vull compartir aquest amor que porto a dintre amb tu, vull que comparteixis el teu amb mi. I si no pot ser tot amb tu, donar-te les gràcies per ensenyar-me a distingir el que és cert del que és mentida.

Gràcies amor, perquè ara sé el que és L'AMOR. I és el que em mereixo.

Holy Day, Holy Night, Holy Love, Holy Life...

- Lorena, en que penses?- Em dius mentre miro la ciutat des de la teva finestra.

-En res especial suposo... Només penso...- I et somric plena de carinyo.

...

Tinc l'habilitat de deixar la mirada fixa al l'infinit tot i estar envoltada de gent i perdre'm en els meus pensaments. De vegades recordant moments del passat i altres, viatjant endevant en el temps, imaginant les alegries que la vida emportarà, les persones a qui vull conèixer, creant el món que tinc davant.

Aquest cop, aquest dies, quan deixo vagar la mirada i la ment penso en persones que ja no hi son a la meva vida, que van marxar amb un petò, que he fet fora, que van fugir per la porta del darrera o simplement, que van desaparèixer. No per que vulgui portar-les a la meva vida de nou, si no perquè de tant en tant encara sento les seves veus esmorteïdes cridant el meu nom...

Sé que seguiran fora de la meva vida i no pateixo per una possible tornada, però sempre m'ha semblat curiós com, quan començo a canviar la meva vida, apareixen peces del passat a saludar-me, peces que ja no encaixen en el trencaclosques que ara soc.

Si començo a pensar-hi, mirant encara més profundament a l'infinit, me n'adono...Quin munt de persones han passat per la meva vida en diferents moments! Que poques les que s'hi han quedat ben a prop!

Les persones amb qui comparteixo els meus dies, moments o desitjos son amb les que he connectat, amb les que ens hem entès, respectat i donat suport. Les que com la pols, han marxat d'una bufada són aquelles amb qui no hem trobat un punt d'anclatge prou important per mantenir-nos un al costat de l'altre.

I encara que aquests dies recordi sortides forçades que van portar neguit, por, dolor o frustració, és cert que cada cop que deixo que el pensament em porti a aquests moments, perdono sense oblidar una mica més, permeto que cada emoció que acompanyava a la separació es desfaci en una pau que em permet seguir endavant.

És en aquest moment que desitjo a cadascun dels que ja no hi son que sigui feliços.

És en un dia com avui, que els hi envio un silenciós, alegre i dolç Bon Nadal.

Where wild men are...

Dónde están los Hombres de Verdad? Jóvenes o más mayores, da igual... Dónde están esos que te hacen sentir especial sin reclamar nada a cambio? Dónde aquellos que en vez de pretender robarte la autonomía, quieren compartir su vida contigo, con quién hacer crecer los días? Los que son uno consigo mismo, aquellos que te eligen y tu eliges también para compartir quienes sois?

Me pregundo dónde vivirán... A veces, incluso, si aún existen...

Aburrida de niños que pretenden hacerse pasarse por tios super enrollados y especiales, cansada de aquellos que quieren venderme que nadie me querrá más que ellos... O peor, que pretenden convencerme de que les necesito...

Que no me veis? Soy una Mujer completa, independiente, con ganas de divertirme y vivir. Una mujer hecha para ser querida, cuidada y respetada. Joven, sí, pero con las cosas claras. Llena de experiencias y con ganas de seguir experimentando en eso de ser una y después más que la suma de dos.

Así, que para aquellos que solo ven un culo con patas, media melena y ojos verdes, un consejo:

Mírame a los ojos, y date cuenta de quién soy. Ámame sin prejuicios, diviérteme, respétame, cuídame, abrazame cuando esté asustada, conversemos, sintamos juntos, riamos sin temor ni necesidad. Tranquilo, que no te comeré si te acercas. Te miraré a los ojos y veré quién eres, te querré descubrir, amar y tener a mi lado.

Pero si pretendes convertirme en un complemento más de tu disfraz...sólo decirte, querido, que quizás mañana te darás la vuelta y yo ya no seguiré ahí...

...Quizás haya emprendido el viaje hacia el lugar dónde los Hombres de Verdad, viven.

T'he estimat. T'estimo. T'estimaré

T'he estimat. Durant anys. Cada centimetre de la teva pell, la teva olor, el teu riure, els teus cabells... Ho he estimat tot en tu. Els moments d'alegria i els de tristesa també els he estimat amb tota l'ànima. Tots, perque cadascun d'ells ha sigut nostre.

T'estimo. Pronuncio cadascuna de les lletres posant tot el meu cor i amor per tu en elles. Ho saps, ho sé. I crec que mai he estimat a ningú amb tanta força, profunditat i intensitat.

Pero com tot, aquesta història d'amor, lluita, respecte i apreci, s'ha acabat. El rellotge ha comptat les hores comunes fins a aquest matí, quan has marxat per la porta de casa amb un dolç petó.

Aquest cop no ploro devant de l'ordinador mentre escric això. I me n'adono, amor, de que la pena profunda se sent sense llàgrimes, calladament, pesadament i sense masses paraules.

T'estimaré. Has aconseguit un lloc gegant i de privilegi en aquest cor al que pocs poden arribar. M'has estimat incansablement, m'has mostrat el teu millor somriure quan més abatut estaves, m'has fotut bronca sobre coses petites i grans, m'has entés, ensenyat, cuidat, cuinat, m'has fet l'amor amb suavitat i força, m'has donat l'amor que em mereixia i que ningú abans m'havia donat. Però sobre tot, m'has mirat als ulls i m'has vist.

Per tot aixó i molt més, sempre et recordaré; com a la millor parella que he tingut, com el millor amic, amant, mentor, pare i persona que he conegut.

Es per aquest amor tan gran que ens tenim que ens deixem marxar. Ho sé. Pero a moments em segueixo plantejant el que podria haver estat. Ho sento.

Després de tantes nits dormits un al costat de l'altre desitjaria una nit més per abraçar-te, peró em conec i voldria tantes com fossin necessaries per a que al final no haguessim de separar-nos. Es que, amor, t'estimo tant...

Està bé. Ara, podem començar a volar plegats, d'altres maneres, fent-nos costat i no nosa, com en realitat sempre hem dessitjat. Quin regal tan deliciós això nostre...

Historia de las vueltas que damos para no dejar de amarnos

Miras a mis profundos ojos verdes, con tus labios a un palmo de los mios y pronuncias esas dulces palabras:

-Siusplau, deixa de tenir por a que no t'estimi.

Y lloro, y me deshago. Y me pierdo en tus besos llenos de amor, dulzura, sabor a café.

Porque yo solo quiero que me quieran, solo quiero que me quieras. Que me desnudes a caricias, que no me mientas, que nos abracemos en la cama, que me cuentes cuentos y historias para dormirme en tus brazos.

Tiemblo al saber que nos alejamos, y no puedo creerlo del todo. ¿Cómo, si no puedo dejar de dedicarte canciones de amor? ¿Cómo, si cada vez que nos vemos no podemos evitar mordernos sobre la mesa del comedor? ¿Cómo, si no sé encontrar un nombre para lo que seremos cuando ya no seamos?

Sé que me quieres. Sabes que me cuesta acostumbrarme a que me ames así de bien. Pero después de los años, prometo dejar de temer. Prometo dejarme querer.

Puedes quererme todo lo que quieras, que yo te querré también.

mis preguntas con respuesta...

-¿De qué se ríen las estrellas?

-De nosotros, porque siendo grandes como son, desde aquí, las vemos muy pequeñas.

Paisatges de pell

Empieza por mis labios a recorrer
la orografía de mi cuerpo.

Lámeme, bésame, muérdeme dónde mi cuello empieza

hasta hacerme enrojecer.

Y sin temer, surca mis pechos
dándome ese placer que regalan tus dedos.

Piérdete,en cada curva de mi ser,
en cada cambio de mi piel.

Fija tus ojos en mi ombligo de mujer,
y quiéreme, quiéreme, quiéreme.

Paséate por mis caderas,como el viajero perdido que a tientas
intenta reencontrar el camino de vuelta.

Juega en mi espalda hasta llegar a mis nalgas,
y reiré con las cosquillas que me hagas.

Sujeta con tus grandes manos mi mundo,
acaricia mi cuerpo desnudo y después,
déjate caer entre mis muslos.

Suavemente, simplemente, enloquéceme.

Y al volver del otro mundo
abrazame fuerte, y otra vez
quiéreme, quiéreme, quiéreme.

Fotos: Joan Miquel Viadé

The One

Creo que...

Creo que lloraré. Creo que los abrazaré fuerte a todos, y lloraré.

Después de los años, después de la separación y el dolor. Me marché cuando apenas era una niña crecidita, en silencio, sin despedirme y con las manos vacías. Hoy, soy una mujer joven, llena de vida y sonrisas. Creo que notarán la diferencia.

Hace tanto que no nos vemos que creo que apenas nos reconoceremos. Pero no me importa. No. Sólo quiero que sepan que estoy bien, que la vida me sonríe y que se puede sobrevivir (mucho mejor) fuera del círculo.

No me asustan las posibles críticas. La Verdad y la serenidad son mis armas. La distancia, el bálsamo, y este encuentro, la reconciliación. Que más se puede pedir? Que en la lejanía te amen, te recuerden y que tras tanto tiempo aún se acuerden de ti.

Por supuesto, esto no significa una vuelta al redil, si no la confirmación más profunda de que yo quiero formar mi propio rebaño. No obstante antes debo visitar a mis compañeros de antaño, abrazarlos y llorar de alegría y perdón.

Y así quizás marchar en paz... y así quizás, en la distancia tenerlos más cerca.