lunes, 28 de febrero de 2011

Yo aún te amo


Lolita, al final, no se fue con Humbert-Humbert. Se escapó con un desconocido, amante de nínfulas como él. No fue la mejor opción, pero logró huir a su vez del aquél supuesto liberador.

Humbert-Humbert la fue a buscar de nuevo, hasta más allá del final del mundo. Pero ella no volvió. Prefirió quedarse con su existencia, más o menos hecha pedazos. No volvió a los brazos de su padre, amante, amigo, confesor. Y Humbert-Humbert, lloró su pérdida tanto como quién siente morir un trocito de su alma.

Lolita, caprichosa, infantil, inocente Lolita. Él la paseó por todos los estados del país, la cubrió de regalos, la cuidó, le enseñó el pequeño mundo, la amó. Ella le regaló su cuerpo, sus sonrisas, sus ideas, sus besos, su locura. Parecía el más imposible e idílico amor existente. El más extraño y dulce. Aquél que sólo en sueños, y en una existencia apartada de la del resto de los mortales se puede tener.



Y aunque ella escapó, aunque ella nunca volvió, sé que mientras veía alejarse el coche de quién la quiso tanto, sin que nadie más la oyera, susurró:


Humbert-Humbert, yo aún te amo.






Lo.

domingo, 27 de febrero de 2011

jueves, 24 de febrero de 2011

Diuen...

Diuen que en aquell pis només queda la teva veu. Que tot ell fa eco del teu silenci. Et puc veure, allà, assegut al sofà, mirant la casa buida, fent l'ultim cigarret entre parets que t'han canviat la vida.

Voldria ser allà. Repassar amb la mirada els forats deixats pels llibres, veure el palau il·luminat des de la finestra per últim cop, encendre la làmpada del saló per última vegada.

Voldria...

domingo, 20 de febrero de 2011

A los Valientes

A vosotros. Que os levantáis cada mañana aunque el día anterior os haya tirado al suelo. Que abrís ventanas cuando las puertas se han cerrado. Que bailáis bajo la lluvia y bajo el sol. Que os tomáis con alegría los cambios que te giran la vida. Que conocéis la importancia de no rendirse y no escuchar a los que os llaman locos. A vosotros, a pesar de las derrotas os sentís triunfadores.


A vosotros. No a los superhéroes que salvan el mundo un día cualquiera. Ellos ya tienen quienes les escriben cantares de gesta, les rindan homenajes y les aplaudan. A vosotros, porque la verdadera valentía no se demuestra sólo con un acto heroico y deslumbrante, si no que se gana con cada pequeño paso vencido al miedo.


A ti, a mi Leñador, a mi Barbie Rambo, al pequeño príncipe, a mamá, a Caperucita Roja y a su amado Lobo, a al Ladrón!, a la Tasca, al Niño, a Tita, al Californiano, a Mr T., a la Reina del Norte y a muchos otros.


A todos vosotros, que me enseñáis a ser valiente, a superar mis temores, a ser más feliz y más auténtica.



Adelante Valientes!

jueves, 17 de febrero de 2011

martes, 15 de febrero de 2011

I need some healing music...


Necessito retrobar-me un xic. Si no escrivís per ningú, em diría que necessito pensar les coses. Necessito veure on sóc ara mateix. Sentir que sento. Qué em falta, que necessito. Que tinc. Necessito mirar-me al mirall i dir-me que m'estimo. Potser travessar-lo arribar amb Alicia més enllà de la lògica del món que m'envolta. Podría ser al mig de una tempesta, mentre tot es desfà i jo quedo sencera? Podria cantar cançons a crits callats?

Sóc més del que es veu, dic més del que parlo, i callo més del que creus que sents. Començo un nou procés i em sento navegant en mig del no res ple de coses. Silencis acompanyats de sorolls de fons. Saps que puc sentir més coses de les que veig, escolto, oloro, tasto i toco? Ric més del que ensenyen els meus somriures. Ploro quan no em veu ningú.

Si necessito un rescatador? Un princep blau? Tinc una bona Fada Madrina. Pólvores Màgiques que arreglen el món mentre la gent segueix amagada. Crec que no és això. Post-exàmens sense descans? Adéus petits que fan que el món sembli massa gran. Holes no esperats. Petons callats des de la distància. Mäbu, little hearts attacks, febre. Preciositat? És a mi? No, i de nou somric.

Potser deixaré que la borratxera dels inicis em passi mentre dormo entre llençols plens de mi. Respondré a les preguntes. M'estimaré. Pendré decisions. I demà qui sóc ara no serà qui seré. Sé que demà somriuré un xic més.


lunes, 14 de febrero de 2011

Visca el dia dels enamorats!!!



Avui el món s'ha posat d'acord per celebrar el dia d'aquells que estimen, de l'amor i dels enamorats. Avui justament, que tots celebren amb les seves parelles que son els que més estimen de la Terra, nosaltres ens hem dit adéu. Somrients i estimant-nos, ens fem l'últim petó. Ens separem, deixem anar les mans, i tot i que avui ja no hi siguem l'un per l'altre, cada moment preciós viscut torna a omplir les hores d'aquest dia de cors i roses.

Jo crec que és per això que el dia plora avui, mullant els que s'abracen sota els paraigües, per que el món també sap dels qui essent amants, no poden celebrar quant s'estimen. Que bonic que el dia de l'amor s'enrecordi de nosaltres, que ens estimem amb l'ànima, però no podem ser enamorats.






I que ens queda ara?

Formar part de la resta d'enamorats pels que es celebra també aquesta festa. Pels enamorats de cada dia, de qui son, dels seus amics, dels que també els estimen... En definitiva... Celebrarem el dia dels enamorats de la Vida!





Visca!!!

domingo, 13 de febrero de 2011

Em falta una coseta...

Quina bojeria! Després de una rave que cada cop es nava omplint més i més de gent que ningú no coneixia, d'una razz-experience, de trencar les mitjes, d'arribar a l'extasi en una sessió de trance, de patates i xurros amb xocolata a les 7 del mati, de veure a la gent nan a currar mentre jo tornava a casa , de dormir 14 hores... Crec que estic a punt per tornar a ser persona...

Només em falta una cosa... Que em toqui una mica el sol!!!


Així doncs... vaig a fer-me una dutxa, agafar-me un llibre i baixar al centre. La Ciutadella m'espera!!!



I d'aqui a unes hores, l'ansietat que em pugués quedar de les hores d'estrés i estudi haurà desaparegut... Per fi! Tornar a ser joooo!!!!

viernes, 11 de febrero de 2011

Querida Noche,


Prepárate. Porque hoy te voy a romper.



Con cariño y amor, Lorena.

martes, 8 de febrero de 2011

Qué sueñas, preciosa?


En unas horas, tendré mi casi último examen. A estas alturas, estoy cansada, muy, muy cansada. Las palabras se me mezclan. Tengo ganas de gritar, llorar, dejarlo todo. Los pensamientos se abren paso entre los conceptos que acumulo en mi cabeza. Y a ratos no me siento yo.

Mi único momento de paz verdadera es el sueño. Sueño tantas cosas estos días... Algunas noches los personajes me atormentan, me incriminan por cosas que ni siquiera sé si he hecho. Otras, conocidos y anónimos me sonríen, me felicitan, me besan, me aman. Sueño con mi padre también. Sueño contigo a veces. Sueño que soy libre o cautiva. Sueño en colores vívidos que me hacen creer despierta. Sólo en mis sueños puedo desahogarme, volver a ser yo. Y soy yo cada noche... Hasta que suena el despertador.

Pero de nuevo, al despertarme, como cada noche durante mis sueños me repito sonriendo: Ya queda menos!

domingo, 6 de febrero de 2011

Last tango, Mr.Brando...



He tornat a veure "El último tango en París". M'entristeix molt el final... en realitat tota la
pel·lícula, a mesura que es desenvolupen els esdeveniments en aquell pis on ningú té nom.
Ell, turmentat, gran i cansat, amb ganes de fugir de si mateix.
Ella jove, infantil, que no innocent, desitjosa d'experimentar i deixar-se ensenyar.
Cruel i retorçada, escena a escena es dibuixa una relació malaltissa entre éssers diferents i semblants alhora.


I em fa preguntar-me, qué els fa estar junts? El sexe, sí. Però hi ha alguna cosa més?






No parlaré de les últimes escenes, però recomano veure-la. Em va fer pensar en amors impossibles, tendres i extranys. En tu, en mi, en nosaltres. No puc deixar de posar-te nom. No puc deixar de pensar en que hauria estat de nosaltres. No puc deixar de preguntar-me que ens uneix, si és més fort que la distància.





No sé si vull ballar l'últim tango, encara.

viernes, 4 de febrero de 2011

Arrrrrgggghhhh!!



Lo juro. Gritaré.

El mundo y las personas me resultan tan extrañas a veces... Me frustro! Como puede ser que en una misma vida tantas cosas puedan ir maravillosamente bien y otras extrañamente torcidas?

Como puede ser que haya cosas extrañamente encalladas y otras que fluyan como la seda? En ocasiones no lo entiendo... Seré yo? Será el mundo que está tan loco?

Y me tengo que mover otra vez, y me da tanta pereza. Quiero que las cosas se muevan por si solas. Se arreglen, salgan bien, sean fáciles... Como tantas otras cosas en mi existencia. Por Dios, tengo la sensación de vivir en una casa hermosísima... pero la mesa del comedor se ha vuelto a quedar coja... Joder, no ves que me destroza el resto de la magnífica estancia? Y ahora, me toca volverme a arremangar, coger la caja de herramientas, darle la vuelta a la mesa y arreglarla. Con lo agusto que se está simplemente disfrutando de la vista!

Por suerte, lo maravilloso de descargar mi frustración en palabras escritas es que mientras tecleo a toda velocidad, mi mente me va enviando mensajes sutiles y poderosos, responde a mis preguntas llenas de rabia, y me acaba haciendo reír.

¿Que no ves, Lorena, que esa mesa te está dándo la oportunidad de experimentarte como una fantástica manitas? ¿De que aprendas como suena la madera al partirse, qué materiales necesitas para arreglarla, cómo tus manos se tienen que mover para que recupere su esplendor? ¿Que no ves, que aprendiendo a arreglar la pata de una mesa, si se te cae la puerta del armario sabrás arreglarla también? Y río y río y me río de mi misma. Por discutirme a media noche con todo y todos. Por no querer enfrentarme a los nuevos retos. Por patalear.

En fin, que solo me queda decir una cosa antes de enfundarme el traje de carpintera...




- Mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Has visto la caja de herramientas?!?!?!



:)