miércoles, 30 de junio de 2010

Erotika


Encontrar el erotismo cuando miro con ojos felinos a esa persona pasearse ante mí, me llena de placer. Más allá del puro placer sexual, me llena de ese goce anterior a la sutil excitación que puede convertirse en deseo y devenir en satisfacción.

Es la sutileza de la sensualidad en cada gesto lo que despierta la excitación. Observar como cada ligero cambio de postura que se produce en el movimiento de salir de la cama es un momento de autentica voluptuosidad. Ahí encuentro el erotismo.

Cada movimiento puede cargarse de erotismo y oculto placer si lo observas con ojos buscadores. Cada movimiento de tus manos al cortar un tomate mientras preparas la ensalada está cargado de libídine y sutil seducción.

Sí, creo que es la seducción de las formas sutiles lo que devuelve mis sentidos a su estado natural de alerta y excitación. Puedo pensar en cómo te revuelves el pelo cuando piensas en algo importante que no tienes claro, en cómo te atas las sandalias antes de salir de casa, en como miras fijamente al ordenador en busca de la película que veremos esta tarde.

Y realmente, adoro ese aroma de la sensualidad en el aire que lo llena todo.


Cuando envuelvo con esa mirada cada gesto a mi alrededor todos se convierten en eróticos. Puedo (y puedes) ver esa carga de tensión en la forma en cómo alguien espera el autobús distraído leyendo un libro, en la forma de correr de los que cruzan la Diagonal, en cómo se curva mi cuerpo cuando el placer me sobrepasa.

Y cuando miro con esa sensualidad curiosa asomando en los ojos, buscando en cada lugar y en cada persona, descubro que mis movimientos también se llenan de concupiscencia y deleite. La mirada dulce, la forma de colocarme las medias, cómo desgajo una naranja y me la como, mis dedos tecleando la calculadora… todos esos gestos se cargan como por arte de magia, del erotismo que veo a mi alrededor y que se encuentra realmente oculto en cada uno de ellos.


Desafortunadamente, sólo puedo describirte ligeramente las impresiones de las visiones que retengo como sensuales, pero no puedo transfundirte la sensación de liviano éxtasis que me producen. Aunque, siempre puedes encontrar ese estremecimiento buscando con tu mirada aquello que te resulta sugerente en lo que te rodea.


Porque, en realidad, el erotismo se encuentra en los ojos del espectador.

lunes, 28 de junio de 2010

És una Qüestió d'el·lecció


Saps, recordes, allò del camí que et toca fer? Del ser y crear en cada moment qui ets i qui vols ser? De fer allò que es correspón amb l'anhel del teu esperit? Pensa-hi.

Gràcies a Déu, la Vida, així com és ella, et va portant situacions, persones, moments que t'ajuden a respondre aquestes preguntes. A posar en pràctica allò queja saps o a recordar qué estàs fent aqui.

De vegades, mentres jugues i re-aprens a viure en la teva nova pell sense experiència en això de ser un mateix i de viure, es cometen errors. Tots no hem dit algún cop allò que sentíem, ens hem quedat a llocs on no hi volíem ser, hem caigut en forats que no hem vist, hem plorat quan volíem riure. Bé, com vaig trobar ahir, hi ha preguntes sense resposta. Ens podem escarreçar en preguntar-nos per qué, per qué, per qué? Pero al final, l'única resposta que pot portar pau a aquesta pregunta és, Pensa en allò que has aprés. Pensa en com s'ajusta això de nou a la millor versió de tu mateix que vols ser. Allò que has viscut, el que has experimentat, aquesta pesona, t'ha portat la pista perque t'adonis en quin punt del camí hi ets, s'hi t'hi has sortit o desviat, o si estàs caminant fermament cap al "Teu Lloc".

Ara, pots reformular la pregunta: Tot això ho hauria aprés, hauria tornat a sentir el toc de la vida en la seva guia per calibrar com va la meva existència, si no hagués estat d'aquesta manera? Certament, aquesta pregunta tampoc té resposta.. Però si et permet agraïr cada pista en la forma presentada. I et recorda de nou que la Vida, l'Univers, sempre escull la millor manera per fer-te arrivar els seus missatges.

Després, es una qüestió d'el·lecció. Això et representa? En vols més? S'ajusta a la teva imatge de qui ets i qui vols ser? Et permet expresar la Més Alta Versió de tu mateix? (Com et sents quan estàs en aquesta situació, amb aquesta persona, fent això?) Ningú no ha dit que t'hagis de quedar amb tot el que la Vida et porta. D'això es tracta. D'escollir amb serenitat, com deia un bon amic, quines coses vols portar a la motxila, quines pesen massa i quines son les que t'ajuden a continuar el camí i crèixer. Sense més, i amb molta pau i amor cap als regals de la experiència de viure, donant gràcies. Això es millor que un pot fer per un mateix. És una bona forma d'estimar-se, d'estimar-te, d'estimar l'experiència de la vida.


Gràcies, a totes les persones, moments i situacions que se m'han presentat, que han format o formen part del camí. Gràcies, amb un bon somriure.


domingo, 27 de junio de 2010

Avui, Eduard Punset m'ha donat la resposta

[...] Muchos años antes de que la ciencia descubriera mediante un teorema famoso que algunos problemas no tenían solución (Per sort els meus si en tenen!) –uno de los descubrimientos más insólitos y profundos de los últimos dos siglos–, el maestro del pueblo cercano a San Francisco de Silos les había enseñado a sus alumnos que no había varios caminos para salir adelante, sino sólo uno: la cultura. Es inútil buscar respuesta a preguntas que no la tienen. Yo se lo digo siempre a mis nietas: “Hay más preguntas que no tienen respuesta que preguntas con respuesta”. A mucha gente le cuesta aceptar esta obviedad. No se resignan al hecho confirmado de que en cada momento flotan en el aire preguntas que no tienen respuesta; lejos de aceptarlo, prefieren buscar soluciones que el maestro llamaba “conspirativas”: las multinacionales, la CIA, el mismo Dios o los malos espíritus.

Con un científico amigo con el que comparto la pertenencia al jurado de Ciencia del premio Príncipe de Asturias abundábamos en la inseguridad que, a veces, comporta profundizar en el conocimiento; todo lo contrario de lo que uno pensaba. Los tres científicos premiados este año han demostrado que no todos percibimos el dolor de la misma manera. Y ya sabíamos que el color, por ejemplo, no lo vemos exactamente como los demás porque el color no está en la naturaleza, sino en el interior de nosotros mismos.

Para colmo de males acabo de identificar los resultados que no conocía de un experimento efectuado varios años atrás, en el que se comparaba las zonas cerebrales activadas cuando un grupo de hombres hablaba con otro grupo de hombres. El resultado fue el esperado. Igual ocurría cuando un grupo de mujeres hablaba con otro grupo de mujeres. Ahora bien, cuando éstas se dirigían a un grupo de hombres, a partir de un momento dado del discurso, se activaban en ellos los circuitos típicos de la percepción musical. No es, pues, tan extraño como a veces se supone que los representantes de los dos sexos no se entiendan en todo momento.

El último ejemplo de las distintas maneras de percibir la realidad me lo acaba de diagnosticar mi otorrino. Mi acústica es tal que oigo muy bien lo que me dicen los demás, pero no siempre lo entiendo, aunque hablen en mi idioma. Ésa no es la condición del resto, lo que conlleva que no todos entendamos lo mismo, aunque todos oigamos igual o muy parecido.


Entrada completa a http://www.eduardpunset.es/6725/general/es-dificil-asumir-que-hay-preguntas-sin-respuesta

Estudiar, estudiar, estudiar. Més encara.

viernes, 25 de junio de 2010

Vaig tenir un somni. Ara hi visc, en ell.


Recordo que quan era petita tenia un somni: vestir-me cada dia de manera diferent, amb diferent roba i estil. Per una noia que només tenia un parell de faldilles, tres o quatre samarretes i uns pantalons podia semblar gairebé impossible. Pero ho dessitjava amb tota la meva ànima. Veia a les noies pel carrer, onejant la seva melena, i em preguntava perque jo no podia ser així.
La búsqueda de la meva pròpia bellesa era l'únic que m'apartava del que em deia el món que suposadament em tocava ser. No m'importava que al meu voltant tothom estigués mig boig, que no hi hagués massa de menjar, que els altres volguessin estar i viure en foscor. Jo volia i desitjava i buscava ser aquella bellesa que sabía que hi havia dins meu. La bellesa que hi ha dins meu.

Avui, temps després, faig recompte d'armari: 25 vestits, unes 15 faldilles, més de 40 samarretes, uns 18 parells de sabates. I somric i m'emociono. I li dono les gràcies. Li vull dornar les gràcies a aquella noia que un dia va somiar que es volia vestir diferent cada dia i tenir molta roba per escollir, i ser la més preciosa.


I ara, Estimada, cada dia, ho fem. GRÀCIES.

Mujer hermosa, sonríe. :D


Mujer hermosa, sonríe.

Sonríe a la del espejo cuando te mires. Sonríe al que te ama, y al que te mira por la ventana y al pasar. Mímate, sonríe y sueña. Date cuenta de lo hermosa, hermosa que eres. En cada trecho de tu piel está la belleza mirándote y mirando al mundo. En cada paso, en cada pequeño revés, en cada sueño, está tu Gracia.

Camina descalza, baila sintiendo la música que nace de ti y pasea contoneándo tus curvas. Y
mírate. Desnuda y vestida. Juega, pon morritos, tuerce el gesto, enamórate. Y agradece lo que ves. Agradece que eres capaz de encontrarte, disfrutarte y reír.




Mujer hermosa, Cuanto hace que no obedeces a tu instinto? Cuanto que no te seduces con tus placeres únicos? Cuanto que no seduces, con esos ojos gatunos atravesando al espectador? Juguemos un poco más. Encontremos en cada latido ese saber hacer que nos hace nuestras, únicas, humanas y divinas otra vez (y más y más únicas, humanas y divinas cada vez!).

Querida, crees que no se sorprenden? Que no se enamoran cuando te ven? Preciosa mujer, cuantas miradas y suspiros y cestezas de que no nos pueden tener, crees que hemos provocado caminando con paso seguro, casi flotando, por la
ciudad?

Sonríe, sonríe de nuevo. Y búscate y se tu estrella. No necesitas nada más.
El regalo de disfrutar de ser una misma es solo nuestro. Hoy, le he quitado el envoltorio y he abierto el mio... Y sonrío, sonrío, sonrío!



Vienes hermosa mujer, a sonreír y disfrutar conmigo? :D

lunes, 21 de junio de 2010

Ara fa Cinc anys... ;)

Ara fa Cinc anys... també era dilluns.

Fa cinc anys, vesties tot de blanc, sense barba, amb aquests ulls blaus i grocs que atravessen.

Ara fa cinc anys, ens vam apretar molt fort entremig de tota aquella gent i ens vam mirar profundament als ulls.

Ara en fa cinc, que ens vam xerrar i escriure en tovallons.


Perque avui, ara ja, fa 5 anys que T'estimo.




viernes, 11 de junio de 2010

Des'ree, puja les escales i entra al menjador...

Vull pintar "Kissing you" de Des'ree... Vull empapar el meu pinzell en cada nota acariciada al piano, vull omplir el quadre de cada suspir, donar color a cada respiració... Vull barrejar cada pausa amb cada vers a la meva paleta plena de taques d'altres quadres i cançons... i deixar caure gràcilment el meu canell en cada traç acompanyant la melodia. Plasmar els violins de fons en el crescendo, fins arribar a empasterar amb la espàtula cada lament desgarrador i dolç del final...

Vull escoltarla un cop i un altres fins a trobar tots els "kissing you" amagats a la tela, descobrirlos, traçar-los i estimar-los.

No nego que potser el pinzell acabi ilustrant el meu ventre també, o les meves mans o la cara, pero com poder-se resistir a deixar que la musica t'atravessi i t'ompli i et faci seva?

I segurament, quan acavi l'obra, si es que l'obra d'una cançó que pot tornar a sonar, pot ser acabada (no li podries seguir treient matissos al seu deix en les vocals finals, en l'exalació de l'últim alè abans d'agafar aire?) m'estiraré als peus del caballet, la tornaré a escoltar tancant els ulls i deixaré que m'emborratxi una mica més... plena de música...de colors i de mi mateixa creant.

Have you been fed today?

"There is more hunger for love and appreciation in this world today, than for bread." Mother Teresa.


Has anyone told yo today that you are loved?

Has anyone made you feel appreciated and let you know how special you are?

Has anyone assured you that you are exactly who you need yo be? And that in simply doing what you love to do, you are doing enough?

Has anyone reminded you that you didn't come here to prove anything?

You just came to be YOU! Just you... beacuse being you is enough.

You are one of a kind, a true original, a masterpiece of incomparable value.
And without you, the world would be incomplete, like a puzzle missing a crucial piece , and you are the only being in the Universe that can fill that final space.

Has anyone told you the regrets of yesterday belong to yesterday?

And that right now in this profound moment in time, you are perfect? As perfect as you were created to be.

Has anyone taken the time to let you now that you are infinitely smarter than you give yourself credit for being? And a thousand times more capable of achieving your dreams than you believe yourself to be?

Has anyone told you that you should never, ever doubt your own worth? Because even in those moments when you feel the least, you are still wonderfully made, and there is within every single cell of you being enought power to light the world.

Your God placed it there the day you were born, and every loving thought you think radiates forward, brightening the world and making it a better place to be. That's how powerful you are.
That's how loving you are.


So, I ask again... Have you been fed today?


Has anyone told you that you are Truly Loved?



If not, then won't you please let me be the one? You are Loved. You are Loved. You are Loved.




jueves, 10 de junio de 2010

Brrr! Cara dintre l'aigua, i crit.


No. No vull que m'apartis del dolor. No vull que em distreguis de la pena. Vull sentir la tristesa profunda de la pèrdua...

"It's impossible, love, our love..." l'escolto de nou, i ploro.

Com és que la vida segueix aliena a la meva necessitat de parar? Vull ficar-me al llit i trobar-te a faltar. No malaltissament, no depressivament, però si tenir un parell de dies per plorar-te.

Un parell de dies més, per aixecar-me del llit, i rentar-me la cara i mirar-me als ulls del mirall i dir-me que puc fer-ho. Un parell de dies més per riure, i de sobte trobar un record teu en algun dels carrers de Barcelona, que em tremolin les cames i plorar. Un parell de dies per enfadar-me, amb mi, amb el món que no m’entén i amb tu. Un parell de dies, per abraçar-me fort les cames i tocar-me suament els genolls i els peus. Un parell de dies més, per estimar-me de nou. Un parell de dies en els que no pensar en tu. Un parell de dies més per deixar estimar-me.


I així, així que passin els mesos, i que al final, et recordi i somrigui. I ens veiem, i xerrem, i riem.



Però abans d'això, necessito estar sola. Encara que la vida continuï en mi, al meu voltant i traspassant-me. Encara que no tingui aquests dies plens només de la reconciliació del que va ser, els espais en el puc permetre'm sentir tot això, son només per a mi. No em vull distreure d'ells.



No em distreguis d'ells.

Tornar, sentir, i amb el cor ple de donar, marxar

Ha sigut un molt bon dia, avui. Com la pluja que ha caigut aquesta nit, que després de tants dies calorosos ha netejat l'aire de la ciutat i l'ha tornat fresc de nou, el meu cap també s'ha esvandit i refrescat una altre vegada.

M'he alegrat de retrobarme amb el meu cor, de tornar-li el poder, de rendir-me. Això crec que és el que m'ha salvat. Vaig deixar de lliutar ahir, vaig fer callar al meu cervell, a aquella part que m'enreda i em perd en els giravolts de mil idees que no em porten enlloc... i en el silenci cansat de tot plegat, pero tan desitjat, em vaig trobar.


Vaig simplement, sentir. I no tinc paraules. Només puc tornar-la a sentir aquella sensació de plenitud dolça i calmada, tant, que sembla un agradable buit. Tot va desaparèixer. Les bronques, els plors, les excuses i la por. I va semblar com si hagués tornat, després de molt de temps (algun any, potser?) desde un lloc molt llunyà, a on sempre hauria hagut de ser, allà, als teus braços.


En aquest estat de "simplement sentir" confesso que vaig memoritzar teu pit a la punta dels meus dits, el teu nas entre el meu cabell, el teu alè dolç... Vaig intentar retenir-ho tot en sensacions, i alhora, em vaig permetre donar el que el meu cor desitjava. Et vaig estimar molt i molt. En cada petó, en cada abraçada. Vaig tornar a ser jo. Vam tornar a ser nosaltes.

I aquesta nit no hi ha hagut malson, i al despertar, al estirar el braç, hi èrets. I abans de marxar ben d'hora, al final, ens hem donat un petó d'aquells suaus després del café, i ens hem mirat, desde el fons dels ulls i de l'ànima de cadascú, i ens hem dit adéu.




Ara sí, Gràcies. Ara sí, el més sentit, dolç i amorós dels Adéu. T'estimo.


martes, 8 de junio de 2010

i, i, i...

Em moc endevant iendarrera en tot això. Com un video. Pero no em fixo en els fets, en el que ha passat (en que va passar) em fixo en les sensacions. En aquest buit de setmanaes que he sentit i en el anaves apareixent de tant en tant, com un punxada d'amortit dolor. I ara, com si poc poc hagués despertant a la nova rutina me n'adono...

Et trobo a faltar. Egoista de mi, pensava que només trobaria a faltar les trucades, explicarte els meus problemes, xerrar del temps i les amigues. pero la veritat es que no. Et trobo a faltar a tu, a aquesta persona amb la que encara no sé que he estat.

Cinc anys, saps? Un tros gran de la meva vida... i intento tornar com si no hagués passat res a la no-presencia teva. Estic boja. Com pensava que seria? Tan normal, tan fàcil com fan la resta de mortals? Vivint amb un àngel he oblidat algunes petitesses dels essers humans... decidir, per exemple com fan els altres... amb la extranya sensació, de vegades, de no saber cap a on et portarà la simple elección d'un menú o altre per dinar, o l'elecció d'un passeig en concrcet i no un altre... Amb tu, totes les eleccions tenien un sentit profund, i t'asseguro de que m'estic escarraçant a trobarlo... pero aquesta tensió de la incertesa, no la sentia mai quan hi èrem.

De nou, la cinta corre... i jo, que en algun lloc reia quan em deies que m'estiraria els cabells, i que mentres apretava les mandíbules i t'escoltava em ficaba en aquella coirassa de dona forta a la que tot li és igual, ara t'entenc. Entenc tot això i més. Entenc que s'ha trencat i s'ha acabat, això, que ja no hi ets i que "l'aventura", el cop de porta, m'han trencat.

Ara mateix em sento envolcallada per aquesta remor de records de tu i de mi, d'anhels i de musica trista que ara, per fí, si em fa plorar. I em sento calmada a estones en tot aquet mareig de llagrimes, maldecaps, música i records...

Certament, em sento trencada i buida i trista . Pero sola i renovada (aviat), de nou. Vull treure d'aqui tot això bó que sé que treuré, i, en el fons del meu cor (realment omplint-lo tot, tot, tot) Tinc ganes de veure't.

lunes, 7 de junio de 2010

Birres, Birres!!!


Que fantástico lo que consiguen dos cervezas con buenas amigas!; olvidarte de quién eres... y reír, y reír y reír.

Lo necesitaba!!




Podría escribir(me/te/os) sobre lo que siento, pero me voy a perder entre las lineas de lo que estoy leyendo (un libro, sí!) últimamente y como dijo Escarlata O'hara (no, no voy a traducir al inglés el nombre):

"ya pensaré en ello mañana..."


domingo, 6 de junio de 2010

El duelo.

“Podríamos definir el duelo (Del latín dolus que significa dolor, lástima, aflicción) como "la respuesta emotiva a la pérdida de alguien o de algo. No es un momento, no es una situación o un estado, es un proceso de reorganización del sistema familiar, algo que tiene un comienzo y un fin" (Pereira,1995:1).

Es un proceso, normal, dinámico y activo y no un estado. Se trata de un proceso íntimo y privado, pero a la vez, público (rituales, luto, etc.). Es un proceso tendente a la reorganización y la elaboración, con dimensiones individuales, familiares y sociales.

Los duelos tienen un componente narcisista importante (pérdida narcisista), ya que con las pérdidas significativas que vamos teniendo a lo largo de nuestra vida perdemos parte de nosotros mismos. Hemos puesto tanto de nosotros en el "objeto" o ser amado, que cuando éste ya no está, parte de nosotros se va también. A su vez, es importante resaltar que a mayor apego, mayor significado y mayor dolor cuando el "objeto" o persona desaparece. Sin embargo, hay que señalar que todas las pérdidas incorporan ganancias; la experiencia del duelo supone un proceso de crecimiento.

El duelo conlleva dos tipos de afrontamientos: un afrontamiento emocional y un afrontamiento racional. Es el primero el más difícil y el que más largo tiempo necesita; el segundo resulta más accesible transcurridos los primeros momentos de la pérdida. Esta afrontamiento racional se le puede llamar “la crisis de la propia de la pérdida”, el sufrimiento que comporta el tener que reconocer y aceptar que la persona desparecida ya no está y además, que no va a volver.”


Fases del duelo


1. Desconcierto e incredulidad. Es la primera reacción ante la noticia: “Esto no me está pasando a mi”. Es la negación de la realidad, un alejamiento del hecho para intentar paliar los efectos del acontecimiento.


2. Tristeza profunda y agresividad. Se producen reacciones de ira y descontento, incluso ante quienes les rodean, angustiados por ser el protagonista de una desgracia.


3. Desesperación y depresión. Con apatía, tristeza y fragilidad, nos vamos haciendo a la idea de una pérdida irreversible. Es la silenciosa resignación.


4. Aceptación y paz. Va reapareciendo la necesidad de centrarse en las actividades cotidianas, de abrirse a las relaciones sociales. No obstante, nunca se vuelve al estado anterior a la pérdida, podríamos decir que la persona ha crecido al asumir este revés.


También podemos hablar de los 5 estados del lamento, de la Dra. Kübler-Ros:

Negación---Ira---Negociación---Depresión---Aceptación.



Jajaja! Ingenua de mí, creí que podría salvarme…

sábado, 5 de junio de 2010

Caminando.


Sabes qué? No me importa. En serio. Qué me importa?, Qué más me da?

Sigo caminando, es mi sino. Y no lo digo con victimismo, si no con aceptación. me conocéis. Al principio me quejo, me reboto, no quiero. Después, simplemente cojo mis cosas y me voy, sigo caminando. Está bien eso. No es una huida, es moverse. Me muevo siempre hacia donde tengo que ir. Y eso está bien.

Puede parecer para alguien en concreto. En serio, no. Me escribo a mi, para cuando me de por quejarme otra vez. Somos humanos no? Soy humana, y a veces me da palo caminar.

Al final, si lo pienso, es lo que mejor se me da, avanzar hacia delante. Lo que más me gusta. Vivir.

No quiero quedarme con nada. No lo necesito. Tengo a los que me quieren, y eso, sentirme querida, es lo que más me gusta, lo que más agradezco cada día.


Porque me entendéis, o no, pero me aceptáis. Y yo os acepto, y me encanta.


Que me vaya, que siga mi camino no quiere decir que no me gustéis tu, tu o tu. No. También me estáis bien. Simplemente os acepto (con cariño) y continúo. No hay más. No enfado, no frustración. A veces pena... pero la realidad siempre me devuelve al camino, Gracias a Dios!


Así pues, tampoco es una explicación. Pero quería escribirlo. Estoy tranquila y todo esta bien.







Ahora, me pongo a caminar,. Estoy caminando.

Princesa entre moteros...

..Si es que me encanta rodearme de buena gente!!!


y ahora solo quiero preguntar.... Vamos a quemar rueda?!?!?!

viernes, 4 de junio de 2010

Mi cuerpo

mi cuerpo me responde. Siempre me responde.

Me ayuda, me cuida. Estoy cómoda dentro de él. Me alimenta y yo le alimento. Lo intento cuidar, y me encanta.

Me recupera y me envuelve, me lleva siempre a donde quiero ir. Me hace sentir cosquillas cuando lo acaricio. Es suave y está bien hecho. No hay curva que le sobre, ni elemento accesorio que lo decore más de lo que es necesario. Me encanta.

Me hace hacer lo que necesito, es dócil y seguro al a vez. Puede que al resto le parezca frágil, pero es tan fuerte...

Cada rasgo es mio. Es perfecto para ser quién soy, es amable en cada sonrisa, y profundo en cada uno de mis ojos. ES YO.

Y no lo cambiaría por nada, no. Me representa tan bien...

Mi cuerpo es capaz de estar ahí siempre: se estremece cuando el toque llega, tiembla cuando el placer me nace, se calienta siempre. Lo he dicho, ES YO.



Y es tan fantástico darte cuenta de que tienes el guante perfecto para tu alma...






Gracias.







Simplemente, estoy muy agradecida por mi suerte. Ahora cuerpo, dónde me llevarás? Que hacemos, hoy? Que tenemos que hacer hoy :) ?

jueves, 3 de junio de 2010

No more, no less... Than a beautiful mess


De puntillas me asomo al día, apoyo el peso del cuerpo sobre la repisa y sonrío al verde que me llega del árbol de delante. Respiro.

Seamos poetas,
caminemos descalzos bajo el sol, y
un, dos, un, dos... que el tiempo se acaba! me repito... También se la canto a la ducha.

Vestido y sandalias. Y No me veis los pies, soy un árbol. :)

Paseo, de bajada a la Tierra de Los Que Trabajan sin Pensar y río de los autobuses que vuelan más rápido que mis pasos. Se van, lo sabes, no? Y más risas, porque el tiempo no va al mismo ritmo de los que saludamos al Sol con un café y galletas mojadas. En fin...

A ratos siento los mechones de mi pelo haciéndome cosquillas en la nuca, como esos dedos nerviosos que quieren llamar tu atención sobre su dueño... Se me olvida que es su hora de jugar conmigo! Y puede que miniriña con la niñita que quería seguir soñando entre las sábanas de mi ruidosa cama, pero la beso fuerte al final y le agradezco poder ver con detenimiento el túnel anaranjado que lleva al mundo del resto del mundo y recrearme en la bóveda de su interior.

Salto a la luz de la calle desde el cansado camello a gasolina y lo observo partir lleno de esas personas que también se ha comido en mi parada, haciéndolas creer libres al cobrarles la entrada a su tripa, y que aún no han podido escapar. Sonrío, y me gusta. Es calentito sonreír, girar sobre mis talones y enfilar la calle hacia el metro.

Silencio. Miradas entre curiosas y cómplices, se cruzan. Y el tanto, tanto ruido de las cosas que no nos decimos, está a punto de dejarme sorda. No llevo el Ipod, pero saco esa canción que siempre llevo guardadita junto al corazón y la desentono felizmente para mis adentros. Me salvo.


Y continúo hasta llegar a aquel lugar que guarda más palabras de las que podré leer y desde el que se puede ver el posible futuro caminar entre pasillos y estanterías. Techos altos y vista alzada a los ladrillos que saben más de silencios llenos de ruido que yo. Admiración y sobrecogimiento... y por fin, cuando consigo bajar la vista a mis apuntes, me doy cuenta a cada palabra de que, simpemente, somos MaravillosoS.






Good Night Ladies




Alineación a la izquierda



It's time to say Goodbye...

miércoles, 2 de junio de 2010

Stop for a minute. Quin regal, mc, no l'havia escoltat!!! Gràcies!!!

Some days, feels my soul has left my body
Feel I’m floating high above me
Like I’m looking down upon me

Start sinking, everytime I get to thinking
It’s easier to keep on moving
Never stop to let the truth in

Sometimes I feel like it’s all been done
Sometimes I feel like I’m the only one
Sometimes I wanna change everything I’ve ever done
Too tired to fight and yet too scared to run

And if I stop for a minute
I think about things I really don’t wanna know
And I’m the first to admit it
Without you I’m a liner stranded in an ice floe

I feel like a thief who has no faith
Maybe more than by the grade
Of the drugs you took that day

Sinking in the pain he’s been inflicting
Yet he’s feeling like the victim
Just a horoscope’s to blame

Sometimes I feel like a little lost child
Sometimes I feel like the chosen one
Sometimes I wanna shout out ‘til everything goes quiet
Sometimes I wonder why I was ever born

And if I stop for a minute
I think about things really I don’t wanna know
And I’m the first to admit it
Without you I’m child and so wherever you go
I will follow

(One… yeah…
And baby you are just beautiful from crown to your cuticles
You held down my two sons, you never frown when duty calls
You know me, I gave you more than you can handle
But you still keep a handle on it, even when I take something beautiful and vandal on it
No more females? Well how come my emails got notes on a scandal
It’s like Eve with the apple,
A priest in the chapel
Overcome by the devil’s tackle
I’m still shackling the bad til I know)

And if I stop for a minute
I think about things I really don’t wanna know

So I guess I’m just a fiend
Consumed by the scene

And I’m the first to admit it
Without you I’m a liner stranded in an ice floe

The stage and the screens
Where it’s just me and Keane

Gracias Dios, por quitarme a hostias las malas ideas de la cabeza...

Que bonito es este mundo que puedes eliminar a las personas sin más, con un solo click!! :)



Bonito, bonito, bonito!!! :D Bieeeeeeeen!!!

martes, 1 de junio de 2010

TENGO EL PECHO HENCHIDO CON TU AMOR

Gracias, MariPuti.





Lo.

He somiat amb tu.

Avui, després de molts dies, he tornat a somiar alguna cosa coherent i l'he poguda recordar amb claredat. He somiat amb tu.

Somiava que estava tan feliç en un Estrany hall d'hospital i tu hi eres. Arribaves després de que jo estigués rondant per allà, veient els cirurgians sortir plens de sang del quiròfans, somrients, després d'estar trastejant sense pudor a l'interior de les persones (qui pot ser que faci aquestes coses?)... Passaven després per sota d'una dutxa d'aigua, simplement, i sortien "nets" (tot i que els hi quedaven restes de sang que tots veien menys ells) a esmorzar, com si no hagués passat res...
I tu hi erets allà, amb aquella serenor trista que et trobo de vegades. Algú del personal t'havia d'explicar que el teu pare havia mort.
Jo, també em sol passar quan estic desperta, ja ho sabia. No deies res, només et veia una mica mes enfonsat, però seré, com sempre. No havia sigut una mort violenta, com un atac de cor. No. S'havia anat apagat lentament, com un malalt terminal que simplement espera prostrat el llit a morir amb pau. Amb pau si havia mort.

M'apropava a on erets i hi havia molta gent al teu voltant, petits com nens, que se t'acostaven i et demanaven que podien fer per tu... Silenci i mirada mig fixa al infinit. No absent pero si dins teu. I jo, amb cert temor i vergonya (qui sóc jo ara per venir a preguntar què necessites?) et preguntava que podia fer per tu.

-Fes-me una foto.-

Simplement això. I jo, que no en tinc ni idea ho provava. La primera vegada no sortia bé... massa poca llum... La segona, seies a un sofà i jo disparava amb la càmara allunyada de mi, sense ni tan sols mirar per aquell foradet... Després t'acompanyava en silenci a algun lloc, un lloc on seguia havent petites persones que rondaven felices al teu voltant... i després estava mig sola a una habitació plena de pols... i em despertava amb mal a tot el cos aquest matí.

Una foto... Fes-me una foto... Com si volguessis fixar la imatge del qui ja no té pare, del que s'ha quedat sent home simplement. I hi penso... aquest imatge es la que ja quedarà fixada per a mi.

No sé si et tornaré a veure, però sé que durant els pròxims anys aquesta serà la imatge que guardaré de tu dins meu. La de l'Home. Gran tot ell. Més que la resta de persones. Més que jo mateixa, que en el somni sentia tenir una mica més de l'edat que ens vam conèixer. Serè i potser trist, decepcionat i cansat de tot (això). El que no t'escridassa tot i merèixer-ho.

El que, en el seu pitjor moment, m'ha regalat la seva imatge.




Gràcies.