M'he alegrat de retrobarme amb el meu cor, de tornar-li el poder, de rendir-me. Això crec que és el que m'ha salvat. Vaig deixar de lliutar ahir, vaig fer callar al meu cervell, a aquella part que m'enreda i em perd en els giravolts de mil idees que no em porten enlloc... i en el silenci cansat de tot plegat, pero tan desitjat, em vaig trobar.
Vaig simplement, sentir. I no tinc paraules. Només puc tornar-la a sentir aquella sensació de plenitud dolça i calmada, tant, que sembla un agradable buit. Tot va desaparèixer. Les bronques, els plors, les excuses i la por. I va semblar com si hagués tornat, després de molt de temps (algun any, potser?) desde un lloc molt llunyà, a on sempre hauria hagut de ser, allà, als teus braços.
En aquest estat de "simplement sentir" confesso que vaig memoritzar teu pit a la punta dels meus dits, el teu nas entre el meu cabell, el teu alè dolç... Vaig intentar retenir-ho tot en sensacions, i alhora, em vaig permetre donar el que el meu cor desitjava. Et vaig estimar molt i molt. En cada petó, en cada abraçada. Vaig tornar a ser jo. Vam tornar a ser nosaltes.
I aquesta nit no hi ha hagut malson, i al despertar, al estirar el braç, hi èrets. I abans de marxar ben d'hora, al final, ens hem donat un petó d'aquells suaus després del café, i ens hem mirat, desde el fons dels ulls i de l'ànima de cadascú, i ens hem dit adéu.
Ara sí, Gràcies. Ara sí, el més sentit, dolç i amorós dels Adéu. T'estimo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario