He somiat amb tu.

Avui, després de molts dies, he tornat a somiar alguna cosa coherent i l'he poguda recordar amb claredat. He somiat amb tu.

Somiava que estava tan feliç en un Estrany hall d'hospital i tu hi eres. Arribaves després de que jo estigués rondant per allà, veient els cirurgians sortir plens de sang del quiròfans, somrients, després d'estar trastejant sense pudor a l'interior de les persones (qui pot ser que faci aquestes coses?)... Passaven després per sota d'una dutxa d'aigua, simplement, i sortien "nets" (tot i que els hi quedaven restes de sang que tots veien menys ells) a esmorzar, com si no hagués passat res...
I tu hi erets allà, amb aquella serenor trista que et trobo de vegades. Algú del personal t'havia d'explicar que el teu pare havia mort.
Jo, també em sol passar quan estic desperta, ja ho sabia. No deies res, només et veia una mica mes enfonsat, però seré, com sempre. No havia sigut una mort violenta, com un atac de cor. No. S'havia anat apagat lentament, com un malalt terminal que simplement espera prostrat el llit a morir amb pau. Amb pau si havia mort.

M'apropava a on erets i hi havia molta gent al teu voltant, petits com nens, que se t'acostaven i et demanaven que podien fer per tu... Silenci i mirada mig fixa al infinit. No absent pero si dins teu. I jo, amb cert temor i vergonya (qui sóc jo ara per venir a preguntar què necessites?) et preguntava que podia fer per tu.

-Fes-me una foto.-

Simplement això. I jo, que no en tinc ni idea ho provava. La primera vegada no sortia bé... massa poca llum... La segona, seies a un sofà i jo disparava amb la càmara allunyada de mi, sense ni tan sols mirar per aquell foradet... Després t'acompanyava en silenci a algun lloc, un lloc on seguia havent petites persones que rondaven felices al teu voltant... i després estava mig sola a una habitació plena de pols... i em despertava amb mal a tot el cos aquest matí.

Una foto... Fes-me una foto... Com si volguessis fixar la imatge del qui ja no té pare, del que s'ha quedat sent home simplement. I hi penso... aquest imatge es la que ja quedarà fixada per a mi.

No sé si et tornaré a veure, però sé que durant els pròxims anys aquesta serà la imatge que guardaré de tu dins meu. La de l'Home. Gran tot ell. Més que la resta de persones. Més que jo mateixa, que en el somni sentia tenir una mica més de l'edat que ens vam conèixer. Serè i potser trist, decepcionat i cansat de tot (això). El que no t'escridassa tot i merèixer-ho.

El que, en el seu pitjor moment, m'ha regalat la seva imatge.




Gràcies.