No. No vull que m'apartis del dolor. No vull que em distreguis de la pena. Vull sentir la tristesa profunda de la pèrdua...
"It's impossible, love, our love..." l'escolto de nou, i ploro.
Com és que la vida segueix aliena a la meva necessitat de parar? Vull ficar-me al llit i trobar-te a faltar. No malaltissament, no depressivament, però si tenir un parell de dies per plorar-te.
Un parell de dies més, per aixecar-me del llit, i rentar-me la cara i mirar-me als ulls del mirall i dir-me que puc fer-ho. Un parell de dies més per riure, i de sobte trobar un record teu en algun dels carrers de Barcelona, que em tremolin les cames i plorar. Un parell de dies per enfadar-me, amb mi, amb el món que no m’entén i amb tu. Un parell de dies, per abraçar-me fort les cames i tocar-me suament els genolls i els peus. Un parell de dies més, per estimar-me de nou. Un parell de dies en els que no pensar en tu. Un parell de dies més per deixar estimar-me.
I així, així que passin els mesos, i que al final, et recordi i somrigui. I ens veiem, i xerrem, i riem.
Però abans d'això, necessito estar sola. Encara que la vida continuï en mi, al meu voltant i traspassant-me. Encara que no tingui aquests dies plens només de la reconciliació del que va ser, els espais en el puc permetre'm sentir tot això, son només per a mi. No em vull distreure d'ells.
No em distreguis d'ells.
No hay comentarios:
Publicar un comentario