He tornat a veure "El último tango en París". M'entristeix molt el final... en realitat tota la
pel·lícula, a mesura que es desenvolupen els esdeveniments en aquell pis on ningú té nom.
Ell, turmentat, gran i cansat, amb ganes de fugir de si mateix.
Ella jove, infantil, que no innocent, desitjosa d'experimentar i deixar-se ensenyar.
Cruel i retorçada, escena a escena es dibuixa una relació malaltissa entre éssers diferents i semblants alhora.
I em fa preguntar-me, qué els fa estar junts? El sexe, sí. Però hi ha alguna cosa més?
No parlaré de les últimes escenes, però recomano veure-la. Em va fer pensar en amors impossibles, tendres i extranys. En tu, en mi, en nosaltres. No puc deixar de posar-te nom. No puc deixar de pensar en que hauria estat de nosaltres. No puc deixar de preguntar-me que ens uneix, si és més fort que la distància.
No sé si vull ballar l'últim tango, encara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario