...

Fa gairebé una setmana que no escric... Aixi que poso en marxa el "fidelity" de Regina Spektor, m'encenc un cigarro a la llum de la meva lampareta de l'habitació, i em poso a escriure. Sento que el mal de cap que des de dijous tinc es mitiga poc a poc... serà el poder de la paraula. I ric a soles una mica.

He estat poc centrada en mi aquests dies. Em toca la pera descentrarme pels successos que la vida em regala, i sento que aquesta es l'oportunitat perfecta per recentrar-me i continuar amb la meva.
He descobert que ronden més persones amb visió pel món i això fa que tingui una mica menys de por i efectivament, que em despisto amb facilitat. Suposo que d'aqui ve el mal de cap. I com escribia un parell de línies més amunt, m'he adonat de que realment em distrec amb una mosca per tal de no pensar i fer la meva.

I quina és la meva? Centrarme en la feina, principalment. Confesso que em fa una por terrible seure devant de l'ordinador i posar-me a escriure sobre la kine. tan de bo els clients truquessin a la meva porta sense haver-me de moure del sofà. Però això no serà. Així que després d'un primer dia de feina no massa fructuosa (he aconseguit transcriure un text antic de kine que vaig escriure farà un any) sento que l'angoixa em puja per la gola. Ho noto. Com quan sabia que m'havia de posar a estudiar i passava dies donant voltes en comptes de seure i estudiar. Aquest cop crec que escolliré la mateixa estrategia que em va portar a aprovar els examens. Seure i no aixecar-me de la cadira. Per que, si faig una bona publicitat, tindré feina, segur. Aixi de simple.

Envolicada en aquesta sensació d'angoixa, em ve el cap el meu recurs més habitual. Trucar-lo. Explicar-li que no puc i escoltar els seus ànims fins que em calmi i poder dormir. Però no ho faré. I la temptació hi és.

Tot i que em sedueixin els vells costums, alguna cosa ha canviat dins meu. L'altre dia, mentre seia al xiri, després de desitjar que apareixés i adonar-me de que no ho faria, que la vida "no és una película de Hollywood" (ho anava escribint tot al meu diari mentre queia el sol) va creuarme un pensament per la ment "no volies soledat? No volies crear-te una vida? doncs gaudir d'una cervesa sola és una de les conseqüències". Doncs crec que això és el mateix.

Això no vol dir que no em senti sola. Que no m'agradaria parlar amb algú del tema, però... on han quedat els bons amics als que trucar quan necessito una mica de suport, a més de riure i fer unes cerveses? No els hi ha. Amb qui puc parlar amb sinceritat sense que em jutgi i em doni alguna cosa més que un consell per que puguem seguir xerrant de les seves ultimes aventures? Tampoc hi és.

Em fa gràcia i pena alhora. L'altra dia la Carla em va dir que necessitava dir-me que ella i el seu company estan a mig trencar. Jo la vaig consolar com vaig poder, però em va sorpendre la seva facilitat de parlar-me del seu problema, de demanar-me paraules d'ànim... I jo? A qui li he explicat jo que he trencat amb la meva parella després de set anys? A ningú que realment entengui el que significa i em doni una resposta sincera. Les meves amigues ho saben, i em van respondre amb un "bueno, coses que passen, segur que d'aqui a res tornareu o estaràs millor sola o...". Però de veritat no ho he parlat amb ningú. Em sembla tan injust haver-m'ho de menjar jo tota sola i posar bona cara quan conec a algú nou, quan el que necessito és que algú m'agafi entre els seus braços i em digui que li sap greu el que m'ha passat, que si necessito alguna cosa...