Soc devant de la que va ser casa (seva/meva/nostra? No ho sabria dir...) un cop, a VNG. La miro i no se que pensar. Voldria tornar a entrar? Voldria tornar a estar aqui, al sofa, veient com cuina, al balcó? No ho se... L'unic que se es que ens vam estimar molt aqui, que l'estimava amb tot el cor, fins i tot amb la por que omplia també aquest petit múscul. Però aixo va ser fa tantde temps...
La veritat es que mentre pujava en tren fins aqui m'ha assaltat la pregunta dins el cap, com en una emboscada, sense demanar permís, sacsejant la meva petita pau. "Per que pujes, alla?". "Per nar a la platja!" li he contestat amb celeritat. "però, també hi ha platja a barcelona". La seva resposta m'ha deixat estorada i el meu cos s'ha posat rigid al seient per un instant... Pero he preferit ser sincera amb ella, amb aquesta veu que em questionava. "Però es que alla em sento com a casa... Sento que el paissatge m'estima, que reconec els llocs i potser ells tambe em reconeixen. Aqui he estat molt feliç. I es possible que vingui aqui per poder-lo veure. Per si hi és. Per si ens veiem a la platja, o el trobo al xiringuito. Per fer-li una abraçada si entra al 2 mentre estigui alla fent una canya. Per fer-li un petò si s'estira al meu costat a la platja". "Perque quan soc aqui recordo perque l'estimava".
Perque l'estic esperant, a la porta de casa...
No hay comentarios.:
Publicar un comentario