Un conte per princeses

"Necessito un mirall. Necessito un mirall polit,que em retorni la imatge real de mi mateixa" va xiuxiuejar en quant va ser-ne conscient.

Ho hauria dit abans si ho hagues sabut pronunciar amb claredat. Però no havia descobert l'engany fins a aquell moment.

La veritat és que no havia trobat un reflex fidel que li expliqués qui era ella.

Des de que va obrir els ulls al món que només va trobar superficies massa brutes com per mirar-se i descobrir el seu rostre. L'única imatge que rebia d'aquestes era la d'una figura monstruosa, que contrastava bastant amb la que ella observaba dels demés al seu voltant. Així va creixer creient que efectivament, ella era una figura deformada envoltada d'altres criatures perfectes, que la miraven amb despreci i una forçada compassió.

Però lluny d'acceptar aquesta aparença, en la seva innocència, va passar hores movent-se d'un espill gastat a un altre, intentant descobrir la mirada serena que creia que tenia realment, en alguna d'aquestes informes figueres que li retornaven el somriure. Movia els braços, ballava, feia ganyotes davant dels miralls trencats que l'envoltaven, intentant arrencar una imatge de gràcia de les seves àsperes superficies...

Però va ser en va, i poc a poc va anar perdent la seva força, va deixar d'intentar lluitar contra la imatge que rebia constantment, va creure que realment aquells vidres desgastats tenien raó. Va creure que era un monstre...

I així va començar a viure i a fer-se gran, amb el cap cot i la mirada baixa, amb por al ridícul, amb la sensació de voler ser invisible, de desaparèixer... Veia al seu voltant els ulls dels altres sobre el seu cos i tot estranyar-se de no fer-los por, pensava que en realitat es resistien, per educació, a mostrar-li el fàstic que la seva visió els produia. En el transcurs dels anys, de vegades no entenia per que alguns, fins i tot, l'estimaven i la tenien en compte. Assumia com a piadoses mentides qualsevol comentari sobre la seva persona, somrient cap endintre i preguntant-se "com és que no se n'adonen que sóc un monstre?". Passava els dies intentant fer el que se suposa que un èsser com ella havia de fer i alhora lamentant-se de no fer més, de no fer el que realment voldria fer...

Però viure creient que ets una cosa (per que durant molt de temps has rebut una imatge concreta de tu mateix) i sentint que ets una altre completament diferent es molt dur. Es molt pesat... I amb aquesta pesadesa, amb aquest neguit i tristor, els seus passos endavant poc a poc es van començar a fer molt lents. Cada dia més i més lents, tant, que va deixar de moure's, que ja no va avançar més. Que es va quedar quieta, sense saber realment perquè.

Al principi va pensar que ja estava bé, que ho mereixia, que essent un monstre com ella, el que era ridícul és que les coses li funcionessin bé, així que va seure a terra mentre les estacions li passessin per davant i es deixava vèncer per la seva creença i aparença. Va pensar que en realitat, estava fent el que s'esperava d'ella, molt poca cosa i mal feta i que complint tan bé amb la seva funció es sentiria molt millor que intentant actuar com una persona normal, amagant als demés la seva veritable condició.

Però, la veritat és que no va aconseguir sentir-se millor. Cada dia veia passar als demés pel seu costat, els veia caminar, moure's, parlar, somriure, plorar. Veia que aconseguien coses, les mateixes que ella molt abans havia aconseguit, i això que era un ésser malformat!

Així que va començar a observar i comparar. Va començar a mirar la forma dels seus braços, la de les seves cames, la del seu cap, la seva alçada, i fins i tot va palpar amb suavitat la seva cara... Alhora, va començar a observar les formes dels demés, els seus braços, cames, caps... I va veure que eren molt semblants als seus, tant semblants i diferents als que ella havia observat durant hores als espills opacs de la seva infància que no va poder més que preguntar-se: "I si en realitat el que vaig veure no era la meva imatge real? I si aquells reflexos monstruosos no eren més que el fruit dels miralls gastats que tenia al meu voltant? I si és així, como sóc? Qui sóc jo realment?".

En aquell moment, molt poc a poc, va començar a aixecar-se i a mirar al seu voltant, fascinada pel seu descobriment, per les noves possibilitats, per poder cercar la veritat.

Va somriure dolçament, i pensant en quin seria el seu aspecte veritable, va xiuxiuejar "Necessito un mirall. Necessito un mirall polit, que em retorni la imatge real de mi. Però aquest cop, penso fabricar-lo jo mateixa".

:)