Turn me on

Encara no sé massa bé que fer amb la meva vida a partir d'ara. Sento por i estic nerviosa. El cos em tremola en l'aparent quietud dels dies buits de projectes, mentre la ment bull sense acabar de coure cap idea lluminosa.

No sé que fer... Miro al meu voltant i repasso tot el que hauria de fer. Buscar feina, trucar als meus amics, escriure, endreçar i llençar, trobar-te a faltar. Pero no em moc. Em sento entre culpable i expectant, esperant que alguna cosa succeeixi que canviï els sentiments que m'envaeixen. Però no hi ha moviment, ni ràbia que l'iniciï. Només un bàlsam que recobreix la meva ànima i les meves il·lusions, endormiscant-les.

Com puc sortir d'aquí?, em pregunto i et pregunto des de la distància. Però aquest cop, les meves paraules retornen amb un eco sord... no hi ha resposta.

Sincerament, no sé com manegar les emocions que m'envaeixen, com controlar al meu cap i les seves veus decebedores... I tristament  ric recordant que algú em va dir que de seguida oblidaria i seguiria endavant, com si d'una dona feta de gel estigués parlant... però ara mateix em sento com una estàtua de sal, paralitzada al mirar enrere, cremant-se al sol dels dies càlids i silenciosos.

 No, no oblido tant fàcilment, és més, tinc la sensació que durant el temps passat no vaig construir res a que pugui agafar-me ara i miro enrere sense mirar, buscant ... no tinc un projecte interessant en marxa, no tinc amics fidels que em truquin per sortir, no tinc una afició cultivada, no tinc una feina que m'ajudi a seguir... Només una persona que ja no hi és, a qui no he sabut estimar ni comprendre, amb qui no he construït més que moments en els que l'altre s'esborrava... I la meva imatge davant el mirall, que em retorna una mirada trista i perduda, que no sap ben bé com ha arribat aquí després de tant de temps.

És cert. No he construït res... i pel camí fins al dia d'avui, sento que he perdut, no només oportunitats per ser feliç, si no l'alegria de viure, l'empenta que tenia, l'amor als demés... potser si que sóc de gel... i tot i que desitjo amb tota la meva ànima posar-me al sol i desfer-me d'aquesta gebre que recobreix el cor, la veritat és que no sé com podré fer-ho...

no sé com podré fer-ho sola...