No se puede dedicar el alma a acumular intentos...

He escrit 5 entrades, que no he publicat, abans d'aquesta. En elles he intentat escriure què sento, m'he preguntat per què m'envaeix una buidor freda després de passar-me dies plorant en silenci i amagada des de la distància, he demanat perdó, he buscat les paraules per dir-te que t'estimo.

Al final m'he adonat, que l'únic que volia és que sabessis que penso en tu, que et porto a dins i que no sé que fer. No sé si trucar-te o deixar-ho estar, si demanar perdó i fustigar-me o ser amable amb mi i dir-me que ho he intentat fer de la millor manera possible. No sé si sentir-me fatal, si fer-me l'orgullosa davant teu, si tornar...

Em sento tan vulnerable, que les llàgrimes que cauen per fi tenen un no sé què infantil, un somiqueig suau, però profund... Em sento tan petita, intento fer-me la forta, no pensar o repassar els fets perque no puguis tornar-me a assenyalar les ferides...

Aviat, potser demà, començaré a fer balanç, a entendre el com i per què de tot plegat. Però ara, aquesta nit, no sé quin és el proper pas. Només sé que et noto molt a prop...