Secrets, amors furtius i altres sentiments per amagar sota flassades

Suposo que tots n'hem tingut d'aquests. Secrets i amors furtius dels que no podem parlar als amics, dels que hem de fer veure que no existeixen... Amors que a base de mentides i poc futur es perverteixen, es refreden, s'enquisten o es trenquen. És casat? És massa jove? Lleig? És massa gran?

Comencen amb una màgia més real que la que existeix en el món de les persones que no amaguen. Escapades nocturnes a llocs on no us coneix ningú. Res d'agafar-se de la mà pel carrer. Passió tancada a casa. Petons ràpids al cinema. Al principi és sexy i emocionant. L'adrenalina recorre el cos amb cada caricia esgarrapada a la nit. Tot és miseriós i únic. Un amor secret! I ets l'ésser més feliç del món per guardar a una persona com un secret tancat en una capsa d'or. Aquests sentiments son només vostres.

Però i si aquests sentiments creixen? La passió es fa més profunda, apareix la tendresa i el veritable amor. Passeu hores plegats, en la mateixa estança o a quilòmetres. Us teniu sempre silenciosament presents. Arriba un moment en que no pots deixar de mirar aquella persona i adonar-te de quant l'estimes. Saps que és mutu, però allò curiós és que tot i mutar els sentiments, la situació no canvia. Si tan real és, si tan bonic, per que s'ha d'amagar com si fos una malifeta? I on em porta tot això?

Quin sentit té tot plegat? No és l'amor una d'aquestes coses que volem cridar als quatre vents?

I la gran mentida no és la que llenceu al món, si no la que us dieu a vosaltres: "Això no és res", "no passa res per tenir un secret" (que va desgastant carícies i petons intimis cada cop que apareixeu com a amics davant dels altres), "en realitat no estem fets l'un per l'altre..." Petites gotes amargues que després de clavar-se a l'espinada es filtren fins a les profunditats de l'esperança... "t'estimo, però això amor, no té futur".

Al final l'angoixa de sentir que per molt que l'estimis mai estareu junts t'acava trencant. Que mai podràs cridar als quatre vents que ets feliç amb qui has escollit ser-ho. I pots acabar destrossant les estances dels records, mentre l'altre sosté amb mans plenes de tendresa aquells instants d'amor real que succeeixen quan no mira ningú...

...però al adonar-te del que has fet, un cop destruïda la mentida... Plores. Plores i plores. Per que al partir el secret, també has fet trossos aquell amor veritable que existia. Ja ets qui dius que ets, però qui eres realment, ja no existeix. No hi ha mentida, no hi ha secret, ni patiment. Però sobre tot, el que fa més mal, el que ja no hi és, és la màgia que existeix en el món de les persones que amaguen.