Dia 2

Avui, després de molt de temps, no he sentit un "jo també t'estimo" abans de penjar el telèfon. Hi ha hagut un silenci i cap adéu més enllà que el que marca la cordialitat. I el cop de puny ha estat prou important, va ser tan important, que he decidit dir prou a les coses que no ho son.

No hi ha llàgrimes, ni ganes de gemegar i queixar-me. Replego veloçment les noses que m'han portat aquí i amb un pas diferent segueixo sense aturar-me a observar les pedres que temps enrrere m'havia parat a admirar. No vull mirar enrere, ni ara temo el que tinc davant. I ho sento, sento que hagi estat per aquest gest i no per tantes de les altres hores que has invertit en mi. Ara potser no puc, però sé que podré retornar-te l'esforç, igual que el que has fet per que jo pugui tenir ales.

Gràcies, de debò. No hi ha sarcasme, ni un to especial amb el que acompanyar el reconeixement per la teva ajuda. Gràcies per no deixar-me traspassar cap límit més. Gràcies per regalar-me unes ultimes paraules sàvies. Gràcies per confiar en qui sóc i no deixar-me ser ningú més que aquesta.

Gràcies, per que l'absència del teu t'estimo, m'ha explicat quant ho fas.