Una mort m'ha matat una miqueta...

T'he disparat i t'he matat, ho sé. T'he mort d'un tret a traició, d'aquells que omplen la roba de pòlvora de tan a prop que son disparats. O potser ha sigut d'una ganivetada per l'esquena mentres esperaves el meu petó...Pobret, no se com (metafòricament parlant), però t'he mort.

I t'he mirat, somrient desde els peus de la fossa on t'he tirat encara moribund i suplicant, metres potser pensava en quines flors podria comprar per decorar la meva obra d'art... Com en soc, d'Imbècil.

Jo, que m'he cregut amb el dret de cremar a violentes accions la teva persona, no m'adonava quan reia satisfeta que mentre fumava el cigarret de l'ultim adéu salvatge (d'aquest no se n'ha sortit la màgia) la pistola amb la que tacabava d'assessinar se m'ha disparat a la cara...

I he caigut al teu costat, entumida de dolor, lisiada de sentiments i esquerdada de sentits... i he comprés que no només t'he mort a tu, també m'he mort a mi... m'he enterrat amb el cadàver de tot el que ens vam estimar... he sentit la teva (la nostra) pèrdua.

Sé que els morts no parlen... pero la seva presencia pot inundar una habitació com la meva quan es fa l'hora bruixa... i jo he sentit, al quedarme sola, el calfred del record de cada somriure, de cada petó que ens vam fer abans que se m'acudís matarte. He sentit aquest últim alè a la pell, i res del que potser m'espera ha calmat la tremolor que el silenci de tu m'ha produït...

Ara simplement em pregunto a estones si no he aprés res en tot aquest temps, si no he aprés que les coses bones han d'acabar bé... Perqué m'he regalat una condemna d'esquinçades de pell en somnis i de futurs que no succeïràn mai?

Quan un altre et mata sempre pots escaparte i tornar a caminar cap algun lloc allunyat del cementiri de les mentides i les pors... els àngels com tu no moren mai, se m'oblidava...

Pero al dispararte tu mateix, al caure al mateix forat on has tirat a qui estimaves, sentir la fredor del seu cos i l'humitat de la terra envoltan-te, sortir i allunyarse es fa més complicat... No pots odiar al teu assassí, no pots venjar-te, no pots cridar que et treguin d'allà, perque ningú no sap que hi ets... només pots suplicar perque els teus braços arribin a tocar la sortida i resar perque encara et quedin forces que t'aixequin del terra... i poder sortit serè... i tornar a caminar... i ja no necessitar matar als altres...


Vull desacansar ara... perque sé que m'estiraré els cabells... perque ara no puc estimar... Perque una mort m'ha matat una miqueta...