Temps, temps, temps...

...per a mi, tot per a mi. No parlo amb ningu despres de dies de coneixer gent. passejo per Viena, ens mirem i segueixo el meu cami. Frida Khalo em parla plorosa i forta a estones. Temps...

...en el que penso, penso i penso. I no li dono (i no em dono) temps al temps per tancar ferides, per suggerir respostes, per somriure. Com em puc deslligar de Barcelona? Com puc deixar enrere les persones, els dolors i les angoixes, com? Me les he emportades amb mi? Son meves? I trobo la llum i vull somriure i gaudir, i gaudeixo relaxadament del sol fresquet de les terres llunyanes, pero per sobre d'aquesta pau profunda sura el neguit de tantes coses per fer. Adeu a tots, us crido desde la torre mes alta del campanar. Deixeume en pau xisclo i em retorso. I em giro i ja no hi sou. I me n'adono de que no esteu al meu voltant, i que en realitat sou dintre meu. Jo us he deixat entrar, us he deixat viure i menjarme (per plaer, necessitat o vici... tambe per costum) i ara estimats, busco els trossets que puguin quedar de mi en el meu interior. Respiro mes lleugera.


Una mica mes de temps, em diu el Temps, i ja veuras com estas creixent de endins a enfora, mes rapid del que penses, mes gran i forta del que pots imaginar.

De moment, us faig a tots enfora. No us vull. Ni aprop ni endintre, us vull ben lluny, a lestimada Barcelona.