Déu meu! Quin ensurt! Per un segon l'he deixat de sentir, i gairebé em moro.
Sempre el tinc present. Bé, sempre, sempre no pero sempre sé que és amb mi, que m'acompanya i no em deixa. Pot fer-me més mal a dies, pot fer-se més petits altres, o eixamplar-se quan l'escolto bé. Sempre em diu paraules tendres quan el món s'ha enfadat amb mi, o em fa riure quan jo m'he enfadat amb el món.
Però no sé que ha passat avui que per un instant no l'he pogut sentir. S'ha parat. S'ha perdut. I quin ensurt. Potser s'ha enfadat. Potser s'ha espantat. Crec que potser a anat a visitar a algú molt, molt ràpid i ha tornat. Potser m'he despistat.
Per sort, després d'aquest instant ha tornat a sonar. Jo l'he abraçat, l'he omplert de petons i l'he cuidat. Quan m'he calmat, mig plorosa l'hi he preguntat: Perquè has marxat, perquè has parat, que t'ha passat?
I ell m'ha respost: els cors cansats, quan han de començar-se a estimar, paren un instant, agafen aire molt fort i tornen a bategar. És com morir i ressuscitar.
Quin ensurt. I quina sort. M'he mort, i al final he renascut.
:)
No hay comentarios:
Publicar un comentario