Silenci meu.
Pots pensar que no dic res per que no hi ha res a dir. Ho sento. Es que simplement no tinc paraules. No se com escriure dels moments que t'anyoro i en mig del carrer em cauen les llàgrimes. No tinc força per descriure les nits en que allargo el braç buscant trobar-te i el llit s'acaba sense que tu siguis allà. Dels cops que penso que estaràs fent, de les ganes que tinc de trucar-te per explicar-te algun detall que et farà riure.
M'aixeco cada matí, trobo forces sota el coixí per posar els peus a terra i em poso en marxa. Tot se'm fa ridículament estrany, com si no estigues acostumada a fer les coses de les persones normals. T'apareixes com un fantasma mentre em rento les dents, quan penso en que em posaré, en si t'agradarà i ric amargament al adonar-me que no em veuràs, vagi com vagi vestida.
Com pots tenir a algú tan a dins del cap, tan present en cada moment del dia? A cada passa penso en que faries tu, en els teus "suggeriments", en les bones idees, en els bons moments.
Ara aprenc a escollir i tinc tot el que he aprés amb tu dins meu. Em guies quan tinc dubtes, em recordes seguir el cor. Ara que no hi ets, potser m'equivocaré (fins i tot els genis ho fan algun cop a la vida!) però sé que ho faré bé.
Silenci teu.
...I estranyament, et sento constantment parlar-me.
No hay comentarios:
Publicar un comentario