Algú, un cop, m'ho va explicar així;
Que no saps que no pots atrapar allò que és Ple de Vida? Que no ho pots tancar, amanyagar, fer petit?
No saps que no pots atrapar la Llum entre els dits? Que deixa de ser llum i no pots veure els seus ratjos a través de les mans apretades que la tanquen, que es fa amarga i foscor i pot arribar a cremar-te?
No saps que no pots tancar al vent? Que al guardar-lo, la seva brisa fresca s’estanca i s’enrancia, es fa un aire pesat i nociu, i ja no serveix per respirar, per compartir, per enlairar-se?
Creus que pots guardar les onades del mar? Aquesta força i moviment, l’alegria de les noves onades que es creen , es fan una simple aigua salada capaç d’ofegar-te…
No pots impedir a l’arbre naixent que deixi de créixer… no li pots tapar el sol… Les seves arrels feriran les teves mans buscant una sortida, i els seus fruits petits i mustis, t’intoxicaran.
Tot i així, em pregunto: Voldries tot això d’aquesta manera? Una llum que no arriba a iluminar, que es perd entre els teus dits i no batega? Un aire espès i agre que ompli l’habitació? Un mar mort, salat i aspre, ple de res més que dolor? Vols un arbre trist i sec i petit que no pugui alçar-se al cel? Realment?, Realment?
Si tot i així ho vols, planteja’t de quin munt de coses fosques vols omplir la teva vida, que prefereixes la petitesa de la possessió, del record i la tinença sobre les Coses Vives que la observació i el delit de les coses que no es poden atrapar, que no es poden tenir, que no es poden engabiar…
El que si et puc dir, t’ho asseguro… Que les Coses Tan Plenes de Vida, no tenen paciencia…
No hay comentarios:
Publicar un comentario