Son, soneta, son, per què no em petonejes? Abraçam i d'eixa'm perdre la consciència en els teus braços d'oblit nocturn.

Vigília, golfa!; marxa del meu llit, que aquesta nit ja no t'estimo.

Aclucar els ulls, somiar, perdre'm en els simbols flotants al mar del subconscients. Llençols com a segona pell, gust salat al coixí de suor estiuenca. Calor entre respiracions pausades i converses en extranys idiomes amb personatges que potser en realitat no son ningú.

Son, soneta, son. Estimada, petoneja'm ja. Fes-me teva i deixa de defugir el meu desig de la teva presència. Aquesta nit, estimada. Ara i aquí, sóc tota teva.