QUIÉN TE CREES QUE ERES?

-No ho sé, potser, es com si tingués la extranya necessitat de parlar amb ell, de tancar la porta, no ho sé, en persona...- Li deia, mirant per sobre la cervesa que tenia devant.

-Però tu ja li vas dir. Una vegada, i una altre i una altre, no?

-Mmmmmm -Pensava-. Si, en realitat, és cert! Ja li vaig dir fa unes setmanes que no el volia veure més. Ja, potser, és cert. No ho sé...

-Escolta, sembla que m'estiguis demanant permís per quedar amb ell i parlar. Vols quedar? Queda amb ell, dona! Queda amb ell!

Les llums del local es van fondre en quant va acabar de pronunciar la última paraula. El bar va quedar a les fosques i en silenci. I jo, per primera vegada en molt temps vaig sentir i tenir clar que allò no havia passat per casualitat. Que el propi Déu ja m'havia parlat, abans, amb els sentiments, amb els pensaments i les paraules, i que ara senzillament, m'havia apagat les llums per fer-me arribar el seu missatge, de nou. No. Això no és per tu, Lorena. Treu-t'ho del cap. No ho necessites. No volem que ho facis. Prohibit. (El conec bé, i sé que aquest cop va en serio. Molt en serio...)

De sobte, de la mateixa manera que havia marxat, la llum va tornar, i vam començar a sentir de nou la música del bar. Una cançó a mitges, si acavaven de saltar els ploms? "...Ya que somos lo que somos, y si no lo quieres ver...Eres tonto..." Bien... Lo he pillado. Gracias. Acabé.

-I, Per què cony la gent torna a insistir una vegada i una altre si ja he dit que NO?

-Lorena, per que ells veuen allò que a tu encara et costa veure en tu mateixa. Això que jo vaig veure en quan et vaig conèixer, dintre de tu. Qui ets tu ara cada dia.- No acabava d'entendre'l- Ets preciosa. Inteligent i divertida. Sempre saps estar a l'alçada i fas quedar bé al demés, tens un somriure que il·lumina una habitació sencera i moltes més coses. I t'extranyes que de que els homes no s'et vulguin perdre i insisteixin en tenir-te aprop?- Vaig torçar el gest, pensant-hi profundament.

I silenciosament, però deixant sortir tota la força desde el fons del estòmac, desde lluny però sabent que cada paraula li estaria rebotant a dintre del cap, li vaig cridar,

ODÏO QUE INTENTIS UTILITZAR LA MEVA BELLESA PER ESPANTAR ALS TEUS DIMONIS.