Tarradelles... m'has fotut el dia!

Ho sento, Senyor. Em repateja. Que les coses es creuin i no surtin i girin i no em portin allà on vull. Ho reconec. De vegades sóc jo que em poso de cul, que gemego, em retorço i evito. PERÒ AVUI NO. I em pregunto com és que d'aquesta manera els plans es fones, les escapades s'engavïen... i sense arribar a començar les trobades s'acaven.

Ens coneixem i ja sabem com funciona això del millor per un mateix, les afirmacions, els canvis i el que ha de ser. Però em se segueix costant, en ocasions com aquesta, acceptar que el construït amb il·lusió es desmoroni com un castell de cartes tocat per un nen rebel.

En fí. Es simplement la frustració del qui té les mans un xic lligades; que pot moure's, pero no arribar a agafar allò que desitja, tot i tenir-ho a prop. M'assentaré a pensar en el perquè una estoneta, a veure si d'una vegada trobo el ganivet que talli les cordes d'aquest "vull i no puc" que m'entela l'ànim.