Estic bé. Em coneixes tan que saps abans que jo mateixa qué sento, i si em veiesis per un foradet te n'adonaries de que no pateixo. Pero penso molt, saps? I de vegades m'entristeixo. Em pregunto tantes coses en aquests ratets d'anyorança que m'agafen quan sento que així no hi seràs més... Que pasarà ara?, hi ha algú més com tu adaptat a la meva alçada i moment? I quan "Ella" aparegui? Espero estimar-te prou com per alegrar-me'n de tot cor.
Altres estones, tinc ganes de que el tràngol acavi ja. De que tot això que desfem a carícies es transformi en el que portem tant de temps desitjant. Amb alegria penso en el món de possiblitats que s'ens obre fent-ho així de bé. Podrem viatjar junts. I opinar sobre els respectius. Ens farem petits petons rodons com botons quan ningú miri. I creixerem un xic més, acompanyant-nos en cada pas del camí. Perque no és un adéu. Ni un fins aviat. És un "Bon viatje, estimat", que ens durà a ports més llunyans que els que hem conegut fins ara.
Potser sí que és moment de salpar. Amb el cor ple de joia em despedeixo agitant la mà, somrient al teu rostre i recordant els teus ulls; blaus com la Mar, grocs com el Sol.
T'estimo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario