No vull mirar enrere. Estic cansada de repasar escenes fosques que han deixat de tenir sentit. No vull tornar a mirar als ulls al dolor i que em torni una mirada burleta i guanyadora. No vull recordar, cabussar-me en records que ennuvolin els sentiments i entelin els meus ulls amb llàgrimes antigues.
Alhora, sento que en realitat no he deixat de mirar enrere i que, tot i que he intentat corre endevant, el pes mort del passat s'aferra a les meves cames i m'impedeix caminar... La mirada trista, el semblant seriós, els pocs somriures veritables, s'han instal·lat en mi d'una manera tan subtil, que ja no recordo com era el meu semblant abans, quan l'esperit se m'inflamava a onades de petites il·lusions. Ara m'he acostumat a no reconèixer-me al mirall, a respirar amb dificultat el fum anodí de la tristesa i de tant en tant despertar-me d'aquest sopor al ensumar algunes alegries llunyanes, pero es tan breu aquest parèntesi de dolçor, que de seguida se m'oblida i segueixo el meu cami mirant a terra...
Tot això em fa preguntar-me on sóc, on m'he quedat en realitat. Potser no vull oblidar del tot, potser el negar-me a recordar és el que em manté en aquesta situació. I a la vegada, començo a preguntar-me en veu alta, mentre miro al meu voltant, com s'ho fa la gent per moure's i aconseguir el que anhelen, d'on treuen la força per seguir endevant, per lluitar i aixecar-se, per no perdre l'esperança...
Jo no tinc moltes forces ja, tot i que sento com alguna cosa dins meu no em deixa llençar la tovallola. És a aquesta part a la que m'aferro amb força cada matí. Una mica més, em dic, una mica menys per arribar al lloc on no recordo ja que em dirigeixo.
Ell em diu que haig de tornar a mirar, potser aquest cop, de veritat. I perdonar i deixar enrere, sanar i oblidar. Potser si. Potser així pugui recuperar l'alegria i les ganes. Potser així, per fi em podré deslliurar dels records pesats i començar a respirar.
Encara tinc por, però sé que amb tu ho podré fer. I ben aviat riurem. De tot plegat, ens enriurem.
lunes, 6 de febrero de 2012
miércoles, 1 de febrero de 2012
Un conte per princeses
"Necessito un mirall. Necessito un mirall polit,que em retorni la imatge real de mi mateixa" va xiuxiuejar en quant va ser-ne conscient.
Ho hauria dit abans si ho hagues sabut pronunciar amb claredat. Però no havia descobert l'engany fins a aquell moment.
La veritat és que no havia trobat un reflex fidel que li expliqués qui era ella.
Des de que va obrir els ulls al món que només va trobar superficies massa brutes com per mirar-se i descobrir el seu rostre. L'única imatge que rebia d'aquestes era la d'una figura monstruosa, que contrastava bastant amb la que ella observaba dels demés al seu voltant. Així va creixer creient que efectivament, ella era una figura deformada envoltada d'altres criatures perfectes, que la miraven amb despreci i una forçada compassió.
Però lluny d'acceptar aquesta aparença, en la seva innocència, va passar hores movent-se d'un espill gastat a un altre, intentant descobrir la mirada serena que creia que tenia realment, en alguna d'aquestes informes figueres que li retornaven el somriure. Movia els braços, ballava, feia ganyotes davant dels miralls trencats que l'envoltaven, intentant arrencar una imatge de gràcia de les seves àsperes superficies...
Però va ser en va, i poc a poc va anar perdent la seva força, va deixar d'intentar lluitar contra la imatge que rebia constantment, va creure que realment aquells vidres desgastats tenien raó. Va creure que era un monstre...
I així va començar a viure i a fer-se gran, amb el cap cot i la mirada baixa, amb por al ridícul, amb la sensació de voler ser invisible, de desaparèixer... Veia al seu voltant els ulls dels altres sobre el seu cos i tot estranyar-se de no fer-los por, pensava que en realitat es resistien, per educació, a mostrar-li el fàstic que la seva visió els produia. En el transcurs dels anys, de vegades no entenia per que alguns, fins i tot, l'estimaven i la tenien en compte. Assumia com a piadoses mentides qualsevol comentari sobre la seva persona, somrient cap endintre i preguntant-se "com és que no se n'adonen que sóc un monstre?". Passava els dies intentant fer el que se suposa que un èsser com ella havia de fer i alhora lamentant-se de no fer més, de no fer el que realment voldria fer...
Però viure creient que ets una cosa (per que durant molt de temps has rebut una imatge concreta de tu mateix) i sentint que ets una altre completament diferent es molt dur. Es molt pesat... I amb aquesta pesadesa, amb aquest neguit i tristor, els seus passos endavant poc a poc es van començar a fer molt lents. Cada dia més i més lents, tant, que va deixar de moure's, que ja no va avançar més. Que es va quedar quieta, sense saber realment perquè.
Al principi va pensar que ja estava bé, que ho mereixia, que essent un monstre com ella, el que era ridícul és que les coses li funcionessin bé, així que va seure a terra mentre les estacions li passessin per davant i es deixava vèncer per la seva creença i aparença. Va pensar que en realitat, estava fent el que s'esperava d'ella, molt poca cosa i mal feta i que complint tan bé amb la seva funció es sentiria molt millor que intentant actuar com una persona normal, amagant als demés la seva veritable condició.
Però, la veritat és que no va aconseguir sentir-se millor. Cada dia veia passar als demés pel seu costat, els veia caminar, moure's, parlar, somriure, plorar. Veia que aconseguien coses, les mateixes que ella molt abans havia aconseguit, i això que era un ésser malformat!
Així que va començar a observar i comparar. Va començar a mirar la forma dels seus braços, la de les seves cames, la del seu cap, la seva alçada, i fins i tot va palpar amb suavitat la seva cara... Alhora, va començar a observar les formes dels demés, els seus braços, cames, caps... I va veure que eren molt semblants als seus, tant semblants i diferents als que ella havia observat durant hores als espills opacs de la seva infància que no va poder més que preguntar-se: "I si en realitat el que vaig veure no era la meva imatge real? I si aquells reflexos monstruosos no eren més que el fruit dels miralls gastats que tenia al meu voltant? I si és així, como sóc? Qui sóc jo realment?".
En aquell moment, molt poc a poc, va començar a aixecar-se i a mirar al seu voltant, fascinada pel seu descobriment, per les noves possibilitats, per poder cercar la veritat.
Va somriure dolçament, i pensant en quin seria el seu aspecte veritable, va xiuxiuejar "Necessito un mirall. Necessito un mirall polit, que em retorni la imatge real de mi. Però aquest cop, penso fabricar-lo jo mateixa".
:)
Ho hauria dit abans si ho hagues sabut pronunciar amb claredat. Però no havia descobert l'engany fins a aquell moment.
La veritat és que no havia trobat un reflex fidel que li expliqués qui era ella.
Des de que va obrir els ulls al món que només va trobar superficies massa brutes com per mirar-se i descobrir el seu rostre. L'única imatge que rebia d'aquestes era la d'una figura monstruosa, que contrastava bastant amb la que ella observaba dels demés al seu voltant. Així va creixer creient que efectivament, ella era una figura deformada envoltada d'altres criatures perfectes, que la miraven amb despreci i una forçada compassió.
Però lluny d'acceptar aquesta aparença, en la seva innocència, va passar hores movent-se d'un espill gastat a un altre, intentant descobrir la mirada serena que creia que tenia realment, en alguna d'aquestes informes figueres que li retornaven el somriure. Movia els braços, ballava, feia ganyotes davant dels miralls trencats que l'envoltaven, intentant arrencar una imatge de gràcia de les seves àsperes superficies...
Però va ser en va, i poc a poc va anar perdent la seva força, va deixar d'intentar lluitar contra la imatge que rebia constantment, va creure que realment aquells vidres desgastats tenien raó. Va creure que era un monstre...
I així va començar a viure i a fer-se gran, amb el cap cot i la mirada baixa, amb por al ridícul, amb la sensació de voler ser invisible, de desaparèixer... Veia al seu voltant els ulls dels altres sobre el seu cos i tot estranyar-se de no fer-los por, pensava que en realitat es resistien, per educació, a mostrar-li el fàstic que la seva visió els produia. En el transcurs dels anys, de vegades no entenia per que alguns, fins i tot, l'estimaven i la tenien en compte. Assumia com a piadoses mentides qualsevol comentari sobre la seva persona, somrient cap endintre i preguntant-se "com és que no se n'adonen que sóc un monstre?". Passava els dies intentant fer el que se suposa que un èsser com ella havia de fer i alhora lamentant-se de no fer més, de no fer el que realment voldria fer...
Però viure creient que ets una cosa (per que durant molt de temps has rebut una imatge concreta de tu mateix) i sentint que ets una altre completament diferent es molt dur. Es molt pesat... I amb aquesta pesadesa, amb aquest neguit i tristor, els seus passos endavant poc a poc es van començar a fer molt lents. Cada dia més i més lents, tant, que va deixar de moure's, que ja no va avançar més. Que es va quedar quieta, sense saber realment perquè.
Al principi va pensar que ja estava bé, que ho mereixia, que essent un monstre com ella, el que era ridícul és que les coses li funcionessin bé, així que va seure a terra mentre les estacions li passessin per davant i es deixava vèncer per la seva creença i aparença. Va pensar que en realitat, estava fent el que s'esperava d'ella, molt poca cosa i mal feta i que complint tan bé amb la seva funció es sentiria molt millor que intentant actuar com una persona normal, amagant als demés la seva veritable condició.
Però, la veritat és que no va aconseguir sentir-se millor. Cada dia veia passar als demés pel seu costat, els veia caminar, moure's, parlar, somriure, plorar. Veia que aconseguien coses, les mateixes que ella molt abans havia aconseguit, i això que era un ésser malformat!
Així que va començar a observar i comparar. Va començar a mirar la forma dels seus braços, la de les seves cames, la del seu cap, la seva alçada, i fins i tot va palpar amb suavitat la seva cara... Alhora, va començar a observar les formes dels demés, els seus braços, cames, caps... I va veure que eren molt semblants als seus, tant semblants i diferents als que ella havia observat durant hores als espills opacs de la seva infància que no va poder més que preguntar-se: "I si en realitat el que vaig veure no era la meva imatge real? I si aquells reflexos monstruosos no eren més que el fruit dels miralls gastats que tenia al meu voltant? I si és així, como sóc? Qui sóc jo realment?".
En aquell moment, molt poc a poc, va començar a aixecar-se i a mirar al seu voltant, fascinada pel seu descobriment, per les noves possibilitats, per poder cercar la veritat.
Va somriure dolçament, i pensant en quin seria el seu aspecte veritable, va xiuxiuejar "Necessito un mirall. Necessito un mirall polit, que em retorni la imatge real de mi. Però aquest cop, penso fabricar-lo jo mateixa".
:)
viernes, 27 de enero de 2012
Sempre hi ha un alè de Gràcia a l'ànima
Poques paraules i un somni. Això és l'unic que vull. Explicar les coses que s'amaguen, creixen, canvien en tots nosaltres. El que ens emociona i impacta, el que ens fa tremolar, preguntar-nos, respirar... Connectar amb allò simple i dolç que es troba al centre de cadascú i, com la brisa que porta perfums llunyans i coneguts, poder recordar-nos qui som realment.
Tocar l'ànima amb els sons de cada lletra pronunciada amb calma i sentit, és l'unic que vull. Que, xiuxiuejades, les paraules acariciïn els racons oblidats i presents, que despertin l'escalfor perdut en l'hivern de l'ànima adormida. Que recuperem el sentit d'allò important, que retornin les espurnes a la mirada, que oblidem el dolor.
Despullar el cos i el cor a paraules, abraçar-te entre un punt i un altre, això és el que vull. Descobrir-te que l'essència és ja present, recordar-nos que, en realitat, no cal res més. Somiar i poques paraules. I somiar sabent que el somni ja és real.
Tocar l'ànima amb els sons de cada lletra pronunciada amb calma i sentit, és l'unic que vull. Que, xiuxiuejades, les paraules acariciïn els racons oblidats i presents, que despertin l'escalfor perdut en l'hivern de l'ànima adormida. Que recuperem el sentit d'allò important, que retornin les espurnes a la mirada, que oblidem el dolor.
Despullar el cos i el cor a paraules, abraçar-te entre un punt i un altre, això és el que vull. Descobrir-te que l'essència és ja present, recordar-nos que, en realitat, no cal res més. Somiar i poques paraules. I somiar sabent que el somni ja és real.
lunes, 16 de enero de 2012
Confiar
Comentan que el pelo me queda genial, que mis ojos verdes se ven mucho más enmarcados en este tono fuego. Nos reímos y añaden que en realidad, haga lo que haga con mi pelo me va a quedar genial. Yo asiento, agradezco, pero en el fondo no los creo.
Más allá, un buen amigo alaba mi voz después de oirme cantar algo de Melody Gardot mientras preparo algo de picar en la cocina. Le entono en coña un poco de "Someone Like You" de Adele, y aunque me propone grabar la pieza en su estudio de música, pienso que simplemente se está riendo de mi, que quién va a querer oirme lanzando cuatro notas al aire...
Para mis amigas soy la que experimenta, tiene un estilo especial, sabe captar las tendencias y aplicarlar. Me felicitan siempre que les muestro alguna prenda que he desteñido, transformado y reconvertido. Me piden que les haga piezas para ellas... Pero yo evito comprometerme, creo que en realidad piensan que soy una fracadasa que no tiene para comprar lo último en las tiendas y se lo tiene que fabricar...
Fuera de mi círculo más íntimo me han dicho que soy una buena profesional en mi trabajo, que se escuchar y acompañar a los que sufren... que seré una buena médico... Pero en esos momentos, como en todos los demás, creo que no es cierto, sonrío nerviosa e intento huír de los cumplidos sinceros.
Repasando todos estos momentos me doy cuenta de la imagen que tengo de mi, distorsionada y pequeña, empañada y borrosa... Me miro y no veo esa luz que dicen que desprendo, no encuentro la alegría que despierto en los demás, no encuentro todo eso bueno que me dicen que tengo...
Y entonces pienso en K, quién me dijo una vez "Si hubieses tenido una infancia normal, si te hubiesen querido un poco más, si te hubiesen dicho lo mucho que vales, ahora estarías allí dónde quisieras, siendo la mejor. Porque lo eres. Tienes mucho que ofrecer".
Puedo decir que desde ese día confío un poco más en mi y en el feed back positivo que cada ía recibo de los demás. Estoy trabajando cada día para que mis temores se desvanezcan y crezcan mi fuerza, mis ganas, y la imagen de mi misma se haga clara y real. Estoy cerca de encontrar mi voz y sé que en cuanto lo haga, nada podrá pararme.
Muchas gracias.
PD: por aquello de las casualidades, acabando de escribir el post ha empezado a sonar en el reproductor "In my eyes" de Milk inc. La vida, que como siempre es muy graciosa... http://www.youtube.com/watch?v=EPIuYd78rT8
Más allá, un buen amigo alaba mi voz después de oirme cantar algo de Melody Gardot mientras preparo algo de picar en la cocina. Le entono en coña un poco de "Someone Like You" de Adele, y aunque me propone grabar la pieza en su estudio de música, pienso que simplemente se está riendo de mi, que quién va a querer oirme lanzando cuatro notas al aire...
Para mis amigas soy la que experimenta, tiene un estilo especial, sabe captar las tendencias y aplicarlar. Me felicitan siempre que les muestro alguna prenda que he desteñido, transformado y reconvertido. Me piden que les haga piezas para ellas... Pero yo evito comprometerme, creo que en realidad piensan que soy una fracadasa que no tiene para comprar lo último en las tiendas y se lo tiene que fabricar...
Fuera de mi círculo más íntimo me han dicho que soy una buena profesional en mi trabajo, que se escuchar y acompañar a los que sufren... que seré una buena médico... Pero en esos momentos, como en todos los demás, creo que no es cierto, sonrío nerviosa e intento huír de los cumplidos sinceros.
Repasando todos estos momentos me doy cuenta de la imagen que tengo de mi, distorsionada y pequeña, empañada y borrosa... Me miro y no veo esa luz que dicen que desprendo, no encuentro la alegría que despierto en los demás, no encuentro todo eso bueno que me dicen que tengo...
Y entonces pienso en K, quién me dijo una vez "Si hubieses tenido una infancia normal, si te hubiesen querido un poco más, si te hubiesen dicho lo mucho que vales, ahora estarías allí dónde quisieras, siendo la mejor. Porque lo eres. Tienes mucho que ofrecer".
Puedo decir que desde ese día confío un poco más en mi y en el feed back positivo que cada ía recibo de los demás. Estoy trabajando cada día para que mis temores se desvanezcan y crezcan mi fuerza, mis ganas, y la imagen de mi misma se haga clara y real. Estoy cerca de encontrar mi voz y sé que en cuanto lo haga, nada podrá pararme.
Muchas gracias.
PD: por aquello de las casualidades, acabando de escribir el post ha empezado a sonar en el reproductor "In my eyes" de Milk inc. La vida, que como siempre es muy graciosa... http://www.youtube.com/watch?v=EPIuYd78rT8
sábado, 17 de diciembre de 2011
Soldier of Love
De vegades em pregunto com es que podem ser tan complexes. Que allò que creiem que ens fa més il·lusió és el que més ens aterra. No és il·lògic fugir del que somiem, no voler aconseguir el que desitgem?
A les portes de fer un pas cap endavant i apropar-me una mica més a la meta, el cos em demana que tiri cap enrere, i em pregunto si seguir és el que realment vull, per que no té sentit no lluitar pel que crec que és important per a mi.
Es esgotador sentir-se confosa. Els pensaments es barregen sense sentit, la claredat arriba de tant en tant i s'allunya massa ràpid com per poder-me impregnar d'ella i els dies segueixen un rere l'altre mentre intento agafar-los amb les mans i sacsejar-los per si ells tenen amagada la resposta que busco.
Voldria parar. Apagar-me una estona. Desconnectar i en el silenci poder recuperar la veu que un dia em va dir qui era jo.
No sé que fer. Seguir? Deixar-ho? Aprendre a continuar sense fer-me tant de mal seria potser la millor opció. Però, com? Ara fa massa temps que dono voltes al mateix, que els dies acaben amb una sensació pesada que se m'enganxa al cos com per pensar amb claredat... Ara el que realment necessito és pau. Una mica de pau a l'esperit.
A les portes de fer un pas cap endavant i apropar-me una mica més a la meta, el cos em demana que tiri cap enrere, i em pregunto si seguir és el que realment vull, per que no té sentit no lluitar pel que crec que és important per a mi.
Es esgotador sentir-se confosa. Els pensaments es barregen sense sentit, la claredat arriba de tant en tant i s'allunya massa ràpid com per poder-me impregnar d'ella i els dies segueixen un rere l'altre mentre intento agafar-los amb les mans i sacsejar-los per si ells tenen amagada la resposta que busco.
Voldria parar. Apagar-me una estona. Desconnectar i en el silenci poder recuperar la veu que un dia em va dir qui era jo.
No sé que fer. Seguir? Deixar-ho? Aprendre a continuar sense fer-me tant de mal seria potser la millor opció. Però, com? Ara fa massa temps que dono voltes al mateix, que els dies acaben amb una sensació pesada que se m'enganxa al cos com per pensar amb claredat... Ara el que realment necessito és pau. Una mica de pau a l'esperit.
miércoles, 23 de noviembre de 2011
lunes, 14 de noviembre de 2011
So nice, Diana. So nice...
Me siento como un coche con demasiados años, que a días arranca y funciona, parece llevarte al lugar al que desear llegar pero a mitad de camino se estropea y te deja tirado. En esos momentos, debes llamar a la grua, retirarte al punto de inicio y volver a revisar todas las piezas del motor, a ver cual es la que esta vez está fallando.
Puede que sea simplemente el pánico del "no lo voy a conseguir" lo que bloquea mis circuitos, me hace perder fuelle y hace que prefiera retirarme a la cuneta antes que tomar una carretera que no conozco.
Perderme? Quizás es la cuestión que me aterra, pero a la vez intento evitar coger una salida que me haga arrepentirme de no haber seguido adelante.
Por eso hay días que me siento al volante, me pongo el cinturón, arranco el coche, miro a la carretera y... me quedo allí, inmóvil y asustada, creyendo que haciendo eso es como si ya hubiese emprendido el viaje. Hasta que, al caer la noche me doy cuenta de que sigo en el mismo sitio, parada, gastando gasolina y sin llegar a conocer las maravillas del paisaje que iba a encontrar durante el viaje.
Estoy cansada de dar tantas vueltas, de arrancar, de parar, de no acabar de funcionar, de creer que estoy llendo a algun lugar y en realidad no moverme...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)