D'aquí a la lluna, anar i tornar.

No puc més, no puc més amor. M'ofego. Em tortura el pensament de no tenir-te en cada intent de respirar fallit. I voldria que et fessis petit, i viure junts les coses que jo encara no he vist. Em poso tan trista que no puc gairebé dormir... Amor, saps com dol arrencar cada fil que uneix la meva ànima amb la teva? Ara que em dones la mà, que t'estimo tan com vull, que no fujo ni et menteixo...

Tu m'has vist crèixer i començar, i ara que gaudeixo tant sense espantar-me començo a anyorar un futur que no existirà mai. I em dol cada trosset del cos quan hi penso; al ficar-me al llit de la teva olor, quan repasso cada mirada perduda intentant buscar una escletxa per on fugir d'aquest destí d'altres persones omplint aquest buit. No m'ho mereixo.

Vull estar al teu costat i sé alhora que és el moment de que comenci a imaginar-te donant petons a d'altres que et completaràn. Soc tan sincera entre aquest mar d'angoixa de la teva extranya no-presència al meu voltant...

I ara mateix no vull pensar en noves gents petites i potser un xic més grans; vull crear la fantasia de que no s'acabarà, perdrem en el niu dels moments d'aquests dies, en que em mires adonant-te de qui tens a un pam del nas.

Amor, no sabia que es podia estimar tant. Ni tantes vegades, ni a tants llocs, ni tants instants, de tantes maneres. I em dius que és el més normal. I jo et dic que vull fer-ho cada dia. I tu somrius, em toques els genolls amb delicadesa i un somriure trist em confessa que tu, amb tot el que has viscut, tampoc mai abans havies estimat tant.

I confessant com faig que no puc més, que em costa respirar, me n'adono que el meu ennuig contra el destí l'unic que fa es allunyar-me més de la dolça son dels ignorants que encongeixen el cor i neguen que pugui existir cosa més gran que allò que al cor em palpita. Suposo que el no poder descansar en la inopia aliena de sentiments tan forts es el petit regal d'estar viva i tenir-te tan aprop...

No ho sé, no més enllà d'aquesta nit, en la que les pors de no tenir-te m'omplen de tremolors que mai abans havia sentit... perque algú em va dir, que del teu més gran amor, sorgeix el més gran dels teus temors...

Intentaré, ara més buida de l'anhel del que no pot ser, recrear un mon oníric, en el que tu i jo ja no siguem feres tancades en cossos de dues potes, en el que poguem existir més enllà d'aquesta nit, en el que no cal que lluitem contra el destí... En el que no necessitem dir-nos adéu. En el que cada encontre ens apropi encara més a un únic hola.

T'estimo, de cap a peus, de est a oest, de vida en vida.