La por està sempre amagada perquè és molt espantadissa. A vegades s'amaga tant que no saps per què tens por. Un no s'ha d'espantar de tenir por, perquè en tenen fins i tot els més valents.
Quan la por va nèixer ajudava a protegir-se dels possibles perills, però mai anava sola: l'acompanyaven el seny i la lògica, dues cosines poc divertides i molt amigues. Un dia la por s'en va anar sola. No les va esperar. A mig camí el vent del nord li va fregar l'esquena: es va espantar tant que es va tornar immensa com una muntanya i es va amagar dins d'ella mateixa.
Va ser aleshores quan es va convertir en cova. La por, com més desconfia, més profunda es torna i menys serveix per protegir-se. Per això mai no se l'ha de deixar sola.
Recepta per perdre la por:
1. Tres rugits de lleó. S'ha de fer enfadar el lleó perqué rugeixi. si no vius a prop del zoològic, pots rugir tu mateix.
2. Mig quilo de llàgrimes de fantasma. Pregunta a la teva àvia si en coneix algun.
3. Polsim de melangia d'ogre. Els ogres son difícils de trobar. Acostumen a viure en els contes, tot i que podem tenir algun veí que ho sigui.
4. Cantar en veu alta. A la por li fa molta ràbia.
5. Fer una melmelada i prendre-la amb llesques de crits.
I es que avui busco maneres de perdre aquesta companya, que de tan en tan s'acosta a mi i m'acompanya durant el camí, fent-me poruga...
(Text extret del llibre "Receptes de pluja i sucre", de Mónica Gutiérrez Serna i Eva Manzano)
No hay comentarios:
Publicar un comentario