Honor to love you.

Me n'adono que estimar no depén del subjecte estimat, si no del que estima. Igual que en la resta de situacions, que no son elles les que desperten les emocions dintre d'un, si no que som nosaltres els que decidim (mes o menys concientment) com ens sentim devant d'un moment determinat. Però nem al que es important. Que (t')estimo.

I es tan fantàstic aquesta sensació de pau serena que envaeix el meu esperit. Dolç com aigua amb un suspir de sucre. Suau com un embolcall de cotó fluix al voltant de la meva ànima. Ple com una tela omplerta de colors estimulant els sentits. Calentet, com una estufa a un parell de pams de les meves cames. Sí. És més que una emoció que apreix en un espai del temps, és un estat que m'acompanya allà on vaig.

Ademés, aquest amor, es com un animalet: es mou a estones per la meva anatomia, puja pel meu cap quan es desperta, es passeja pel meu ventre, em passigolleja al coll quan estic distreta i baixa a dormir al recer del meu cor. S'esvalota quan té gana, i creix en algunes nits insomnes, en les que em fa tremolar amb la seva força i es fa tan gran que crec que se m'escaparà per la boca. En aquests moments, l'alimento de petits petons que guardo al pit, s'els empassa com qui mai hagués menjat, i puc tornar a dormir.

Que dolç es estimar, t'ho prometo. I vull fer-ho a cada moment. Confesso somrient que és la primera vegada que em sento així durant tant de temps, i certament aquesta primera ha estat gràcies a tu. Perqué tot i que estimar depén d'un mateix (quants tenint una persona fantàstica al costat son incapaços d'estimar-la?), sense aquesta llavor plantada amb ajuda de l'Altre és fa complicat que l'Arbre de la Profunda Estima tingui grans arrels i s'extengui cap al sol amb força.

L'objectiu? Viure en aquest estat de inmensa quietud i plena conciencia, acostumar-me a observar el que m'envolta amb la mirada que et dona el sentir-te completa sense por. Desplaçar-me d'un moment a l'altre enarborart la bandera del "tot està bé", ballar la melodía que surt del cor sense importar-me qui hi ha devant, i cantar-te que tot és fantàstic, estigui passant el que sigui que passi per devant teu.

Vull, simplement, viure enamorada de la Vida. :)

Aquest matí em canta Corinne Bailey Rae a cau d'orella el seu "Like a Star".

Sobre los límites... a sobrepasar.

Alguien (quizá fuiste tú?) hace poco me hablaba de los límites. De que los seres humanos tenemos la necesidad de establecer límites: necesitamos medir los espacios que habitamos, creamos fronteras, nos situamos en nuestro bien definido "espacio personal" con total impunidad, intentamos establecer una clara diferencia entre el Yo y el Otro.

Yo le decía que me parecía muy triste que las personas, la mayoría de nosotros en realidad, vivamos en un estado un tanto "fuera de uno mismo"; haciendo lo que se supone que toca hacer, yendo de un lado a otro de la existencia sin parar a disfrutar cada momento, sin plantearnos el porqué de una experiencia anodina en esta vida maravillosa... Hasta que a uno le dicen que va a morir, hasta que la pareja está a punto de marcharse, hasta que caemos en la cuenta de que el verano se acaba. Hasta que queda realmente poco por disfrutar de alguien o de alguna situación. Entonces sí, una vez establecido ese límite temporal, intentamos consumir cada instante que nos queda dejándonos de conformar con lo establecido y buscando desesperadamente aprovechar de la mejor manera posible cada momento. Sacamos todo nuestro potencial, nos concentramos en lo realmente importante y dejamos atrás los "que van a pensar" (principalmente), "esto no es para mí", "ya lo haré más adelante"...

¿No sería genial no necesitar de estos puntos de no retorno tan extremos, para empezar a Vivir realmente? Haciendo lo que uno siente, siendo quién uno es, diciendo lo que uno piensa, dando lo que uno quiere dar a quién lo quiere dar... Porque, ese límite final, la muerte, nos va a llegar a todos por igual. Algunos (afortunados) son prevenidos en el momento exacto, pero la mayoría no sabemos cuando nos puede sobrevenir ese último momento .

Así que quizás sería bueno empezar a pensar, no en que vamos a morir de manera inminente, pero sí en qué pasaría si viviésemos tal y cómo lo haríamos si tuviésemos poco tiempo para aprovechar: ¿A qué te dedicarías? ¿Qué dirías y a quién? ¿Cómo actuarías? ¿Cómo cambiaría tu vida si fueses Tú Mismo? ¿Imaginas cuanto tiempo podrías vivir en este estado de Verdadera Autenticidad? (lo cierto es que, fuese el tiempo que fuese, ten por seguro que sería deliciosamente REAL).

Y si necesitamos un límite para iniciar esta nueva forma existencia, la primera decisión puede ser ponerlo uno mismo, que no sean otros los que decidan cuando tenemos que comenzar.

Yo creo que voy a buscar un calendario... Y tú, ¿Cuando quieres empezar?

La cova on mai entra ningú.

La por està sempre amagada perquè és molt espantadissa. A vegades s'amaga tant que no saps per què tens por. Un no s'ha d'espantar de tenir por, perquè en tenen fins i tot els més valents.

Quan la por va nèixer ajudava a protegir-se dels possibles perills, però mai anava sola: l'acompanyaven el seny i la lògica, dues cosines poc divertides i molt amigues. Un dia la por s'en va anar sola. No les va esperar. A mig camí el vent del nord li va fregar l'esquena: es va espantar tant que es va tornar immensa com una muntanya i es va amagar dins d'ella mateixa.

Va ser aleshores quan es va convertir en cova. La por, com més desconfia, més profunda es torna i menys serveix per protegir-se. Per això mai no se l'ha de deixar sola.

Recepta per perdre la por:

1. Tres rugits de lleó. S'ha de fer enfadar el lleó perqué rugeixi. si no vius a prop del zoològic, pots rugir tu mateix.

2. Mig quilo de llàgrimes de fantasma. Pregunta a la teva àvia si en coneix algun.

3. Polsim de melangia d'ogre. Els ogres son difícils de trobar. Acostumen a viure en els contes, tot i que podem tenir algun veí que ho sigui.

4. Cantar en veu alta. A la por li fa molta ràbia.

5. Fer una melmelada i prendre-la amb llesques de crits.

I es que avui busco maneres de perdre aquesta companya, que de tan en tan s'acosta a mi i m'acompanya durant el camí, fent-me poruga...

(Text extret del llibre "Receptes de pluja i sucre", de Mónica Gutiérrez Serna i Eva Manzano)

tic, tac, toc... toc, toc, toc...

Ha tornat la llum a casa. Per fí, cada interruptor ilumina cada habitació, cada endoll funciona. I és com si un cicle s'haguès tancat.

Recordo fa tres mesos, com de sobte tot es va fondre en una foscor nocturna i els matins èren esmorteïts, quan encara el sol no arribava a escalfar les estances. Ara hi penso com el preludi d'un temps extrany, una senyar d'aquelles que et relampaguejen la raó i et fan adonar del que passarà d'un moment o altre.

I a intèrvals de setmanes, moments i paciència els esdeveniments han posat a lloc els cables de la llar i la raó per que tornem a veure'ns quan el día ja es mig fosc. Ara tot torna a ser on era, i les candeles ja no em guien en la foscor.

Avui certament s'ha tancat el cercle allà on va començar. I sense major sentiment que el que produeix el mirar una porta tancada, aquesta vegada intueixo amb suavitat la tornada de la pau sincera. Tot està bé i res important ha passat. Així que no cal tenir por, que tot continúa en el camí assenyalat.

Siusplau...

D'aquí a la lluna, anar i tornar.

No puc més, no puc més amor. M'ofego. Em tortura el pensament de no tenir-te en cada intent de respirar fallit. I voldria que et fessis petit, i viure junts les coses que jo encara no he vist. Em poso tan trista que no puc gairebé dormir... Amor, saps com dol arrencar cada fil que uneix la meva ànima amb la teva? Ara que em dones la mà, que t'estimo tan com vull, que no fujo ni et menteixo...

Tu m'has vist crèixer i començar, i ara que gaudeixo tant sense espantar-me començo a anyorar un futur que no existirà mai. I em dol cada trosset del cos quan hi penso; al ficar-me al llit de la teva olor, quan repasso cada mirada perduda intentant buscar una escletxa per on fugir d'aquest destí d'altres persones omplint aquest buit. No m'ho mereixo.

Vull estar al teu costat i sé alhora que és el moment de que comenci a imaginar-te donant petons a d'altres que et completaràn. Soc tan sincera entre aquest mar d'angoixa de la teva extranya no-presència al meu voltant...

I ara mateix no vull pensar en noves gents petites i potser un xic més grans; vull crear la fantasia de que no s'acabarà, perdrem en el niu dels moments d'aquests dies, en que em mires adonant-te de qui tens a un pam del nas.

Amor, no sabia que es podia estimar tant. Ni tantes vegades, ni a tants llocs, ni tants instants, de tantes maneres. I em dius que és el més normal. I jo et dic que vull fer-ho cada dia. I tu somrius, em toques els genolls amb delicadesa i un somriure trist em confessa que tu, amb tot el que has viscut, tampoc mai abans havies estimat tant.

I confessant com faig que no puc més, que em costa respirar, me n'adono que el meu ennuig contra el destí l'unic que fa es allunyar-me més de la dolça son dels ignorants que encongeixen el cor i neguen que pugui existir cosa més gran que allò que al cor em palpita. Suposo que el no poder descansar en la inopia aliena de sentiments tan forts es el petit regal d'estar viva i tenir-te tan aprop...

No ho sé, no més enllà d'aquesta nit, en la que les pors de no tenir-te m'omplen de tremolors que mai abans havia sentit... perque algú em va dir, que del teu més gran amor, sorgeix el més gran dels teus temors...

Intentaré, ara més buida de l'anhel del que no pot ser, recrear un mon oníric, en el que tu i jo ja no siguem feres tancades en cossos de dues potes, en el que poguem existir més enllà d'aquesta nit, en el que no cal que lluitem contra el destí... En el que no necessitem dir-nos adéu. En el que cada encontre ens apropi encara més a un únic hola.

T'estimo, de cap a peus, de est a oest, de vida en vida.

... No ho sé, no ho sé!

Hoy la vida de una mujer va a cambiar. Bien, quizás sea mañana, pero te aseguro que en breve cambiará para siempre.

Antecedentes:

Llegó por un ligero dolor en el estómago de días de evolución al servicio de radiología, y yo la estiré, la centré en la camilla, le pregunté que tal el día y le hice un TAC abdominal.

En este tipo de estudios se observa la anatomía del paciente desde bases pulmonares hasta el pubis. Pero no sé porqué, aquel día cogí un poco más. Y al ver la primera imagen de los pulmones, me asusté. Una bola del tamaño de una naranja grande ocupaba el pulmón derecho. Miré por el cristal hacia la mesa de exploraciones. Parecía aún una persona sana y normal... Llamé al médico de turno.

-Dr., crec que té una massa que li ocupa el pulmó dret.

-Una massa, una massa... jé!.- me dijo mientras subía y bajaba las imágenes de la señora.- Això segurament és el fetge!.

Y de repente se quedó blanco. Eso no era el hígado. Desgraciadamente, tras repetir la prueba hasta completar los pulmones, y comprobar que esa enormidad estaba irrigada (la puta bola se estaba alimentando de la sangre que debía abastecer al resto de órganos...) salí a despedir a esa mujer sonriente que me esperaba estirada en la camilla.

------------------------------

Estoy segura de que no volveré a ver nunca más a esa mujer. Pero he pensado mucho en ella estos días. La imaginaba preparando la cena a sus hijos, mirando la tele, saliendo a pasear... Y quizás hoy, hoy le han dicho que la tienen que operar de urgencia. Quizás le han dicho hoy que puede que muera en breve. Que se despida de los suyos, que empiece a disfrutar de lo que le queda.

Es tan extrañamente sorprendente la vida... De repente, una ligera molestia en el cuerpo, una perdida de peso leve, una falta de respiración al subir las escaleras, se convierte en el inicio de tu final. Y se habrá preguntado esta mujer cómo no se dio cuenta? No lo sé. Pero quizás se esté preguntando ya porqué a ella, porqué ahora, porqué, porqué, porqué algo de si misma se la está comiendo por dentro, sin importarle que su huída de la mortalidad esté acabando con su huésped... quizás se pregunte porqué se está matando a sí misma...

Algunos dirán que ha sido mi primer diagnóstico. Lo cierto es que ha sido la primera vez que tenido que sonreír a quién aún no sabe que su vida va a cambiar.

Gracias, mujer. Cúrate. Sueña y comparte si no tiene solución. Pero lo que te quede, vívelo, vívelo, vívelo! Ese es el cambio que te va a tocar hacer, ahora que es lo único que te queda.

Una mica més de vi?

-Estimat, Una obra, de qui és? De la Musa que l'inspira, o de l'Artista que la crea?
Per que sense Musa, sense aquest instant d'il·luminació que provoca, l'obra no hauria estat creada. Però sense Artista que transdueixi la inspiració en allò tangible i apreciable, aquesta es queda flotant per l’habitació fins que es perd per alguna finestra...


-Bé, estimada. Podem dir que aquests "Lacitos anisats entre gules a l'all cremat i bitxos del dessert", son dels dos. Ara, menja-te’ls, gaudeix-ne i deixa de filosofar; que se’t refreden...

Jijijijiji...